L'ARREL DEL SILENCI


L’ARREL DEL SILENCI
            *
            23-2-16
            *
            Per a qui no coneix els fets, tot explicats als diaris de l’època, són aquests, en un simple resum:
            El desembre de 1984 l’escriptora de Tarragona Olga Xirinacs guanyava el Premi Sant Jordi de novel·la per l’obra “Al meu cap una llosa”. Immediatament es van alçar en protesta tres autors finalistes del premi: Maria Antònia Oliver, Víctor Mora i Josep Maria Carandell.
            El febrer del 1985 sortia publicat a Proa “Al meu cap una llosa” . El març de 1985 sortien publicats per Laia els tres volums dels finalistes aplegats en una sobrecoberta que deia així: “Els tres famosos finalistes del Premi Sant Jordi. Ara vostè és el jurat”. Era evident que el meu premi es posava en discussió i comparació sense haver-lo llegit, cosa inexplicable. Em jutjaven gratuïtament, em dolia.
            Aquells dies Àngel Casas feia un programa de tarda on van ser convidats els tres “famosos”. A la guanyadora no la va convidar ningú.
            En un ampli reportatge a Serra d’Or del novembre del 1985, que examinava el llibre guanyador i els tres finalistes, el crític Isidor Cònsul va dictaminar que el meu era el millor.
            El 28 de febrer del 1986 van concedir a “Al meu cap una llosa” el Premi de la Crítica de Serra d’Or. L’autora va continuar guanyant premis importants, fet que reblava el clau sobre les protestes inicials. Tot s’anava covant.
            L’autora era de les terres del sud, no pertanyia a cap grup ni capelleta de les que sempre han influït en la literatura catalana. No tenia padrins ni l’acompanyaven els confrares. Era ella sola amb la seva obra, que anava publicant.
            I, a poc a poc, es va anar fent el silenci, fins ara.
            Qui sàpiga comprendre, que lligui caps.
            *
            Foto: coberta que engloba tres llibres.



IMPACIÈNCIA


IMPACIÈNCIA
*
22-2-16
*
“Impaciència” és el títol d’un bell i apassionat lied de Schubert. El vaig aprendre de noia, quan la meva àvia el cantava.
            Ahir, mentre passejava pels carrers antics, vaig retratar dos fòssils, l’un a la vorera dreta del carrer de la Destral i l’altre al tercer esglaó de pujada a la catedral. De sempre que els tenia apamats. Són modestos i gastats per milions de passos, però un dia van ser vius.
            D’aquí la meva impaciència. Es pot saber quan van ser  tallats i posats als llocs on són. Però... ¿quan van arribar a néixer? ¿I quina feina pacient havia fet la natura abans que els animalons es poguessin valdre per ells mateixos a les aigües marines?
            Sóc impacient de mena, i em desficia aquest compte enrere. Penso en aquestes distàncies i em costa molt acceptar que no hauré vist començar ni acabar res que no siguin les vides més acostades... El silenci dels temps geològics, als meus ulls, resulta desesperant. La diferència entre la immensa lentitud evolutiva i el meu petit desig creatiu em desassossega. Ser pacient em costa molt.
            La primera petxina sembla una urpa. D’ós o de bèstia ferotge. La segona, quan és neta per la pluja, pot sostenir un pit de dona o batejar un nadó. Seria petita per a la Venus de Botticelli.
            *

            

FULLES MORTES




FULLES MORTES
*
14-2-16
*
Pugem al mercadet de brocanters  de diumenge al Pla de la Catedral. El meu llibreter em diu que té una cosa que em pot interessar: allà exposat hi ha el meu llibre “Viatge d’aigua”, de gratíssims records mentre l’escrivia, que recorre tota la costa de Tarragona. Obro, i el llibre porta una dedicatòria meva a uns amics íntims, que no han mort i que tenen bona salut. Em cau l’ànima als peus. Jo els l’havia regalat, com faig amb la família més acostada i amics comptats, i em pensava que l’apreciaven. Potser necessitaven més espai a casa seva. Ho entenc. Llavors podrien haver dissimulat i regalar el llibre a algun familiar seu o altres amics. Però l’han venut al llibreter, on jo ho podia veure i ho he vist. Fulles mortes.
            Vull recordar la dedicatòria d’un llibre que vaig comprar a Barcelona –quan hi anava- a la llibreria Canuda, ara tancada. El llibre, del 1938, de Ramon Xuriguera, es diu “Destins” i és d’Edicions Proa, Biblioteca A Tot Vent dirigida per Joan Puig i Ferreter. La dedicatòria, del 1939, fa així: “Carme Bracons de Colomer – No he llegit encara la novel·la i no sé els destins dels seus personatges. Però sí els nostres. Estimar-nos més cada dia i ésser més feliços i posar una eternitat dins de cada minut d’amor. Teu sempre : Josep Maria.” Fulles mortes.
            ¿Mortes? Espero que algú compri el meu “Viatge d’aigua”, amb tanta il·lusió dedicat i després venut. Com jo vaig comprar “Destins”, sense saber què s’havia fet d’aquells enamorats, i si el llibre se l’havien venut els hereus després de morir ells. I això últim ho poso perquè és dia de sant Valentí. I val més enamorar-se dos dies, el de sant Jordi i aquest, que no pas cap.
            Que l’amor us sigui dolç.
            *

GRÀCIES

GRÀCIES
            *
Avui és la Mare de Déu de Lurdes. Si més no, aquell Pirineu d’una verdor suau ens desperta una certa tendresa. També és sant Llàtzer, però no el ressuscitat que, pobre home, tothom defugia; no, el d’avui era bisbe.
            Sigueu bisbes, ressuscitats o pastorets del Pirineu, us dono a tots vosaltres, bons amics blogaires, les gràcies més grans que puc ajuntar al meu cor: heu col·laborat en la iniciativa de la Júlia Costa demanant per a mi el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Heu posat el meu nom a blocs i facebook. Heu valorat aquesta dona que ara es veu feble i malalta, però reconfortada per tota la vostra bona voluntat. Moltíssimes gràcies. Sabem que els designis de les institucions són insondables i, conegut el veredicte, felicito l’elegida entre totes les dones.
            No us puc convidar a galetes i xartrès, però us n’envio unes de virtuals, que he trobat en un antic quadern de viatge i que ara rescato perquè somriguem tots plegats una mica:

 AMOR D’UN DIA

Somio que sóc ben viva
dins d’un llibre que llegia,
la pàgina em diu: ¡matina!,
l’última estrella et vigila.

La lluna ja s’enretira,
finestra de plata viva;
hi ha un vestit de seda fina
per muntar a cavall del dia.

Pren color la carolina,
i enrogeix la caputxina,
el campanar ja s’afina
i un ros vitrall s’il·lumina.

Entra, cos de tarongina,
que l’amor sols passa un dia.
*
(D’uns apunts en quadern de viatge)


 Peix agulla: collage d'OX

ENTRE PEDRES





ENTRE  PEDRES
*
9-2-16
*
La finestreta medieval apedaçada suggereix un interior miserable on un avar descrit per Dickens amaga diners sota fusta podrida. També hi podria viure un estudiant sense sort, amb fred i candela al nas, com els que veia el Príncep Feliç a les mansardes ruïnoses.
            Demà dimecres de cendra. Però carnaval perviu, etern, a la màscara de pedra que em mira, molt a prop de casa, i amb la que puc conversar, perquè a l’interior profund dels seus ulls guarda les transformacions del món i de tanta gent com ha passat sense veure-la. Ella m’explica, si hi parlo, que el que escriu Joyce sobre els vius i els morts ja ho sabia, i que no és solament a Irlanda que neva sobre els camps extensos, sinó que vora el mar ha plogut i el llevant ha fet estremir uns vius i uns morts més propers, els nostres: “un viu que ets i un mort que seràs”, em diu, implacable, sense alterar la fesomia.
            Gairebé al seu costat, una cavitat generosa acull la morella roquera (parietaria officinalis), humil entre les plantes, model de pervivència en llocs hostils sols tingui un filet d’aigua. Ella ha trobat un refugi de pedra i surt a prendre el sol. ¿Què més podria desitjar? El sol la mira, jo l’admiro i el mestral l’acaricia. Però sento la màscara de pedra, a prop, que va dient: “ella també morirà”.
            *