FOC, FOC...



FOC, FOC...
*
28-5-15
*
Maig s’acaba i fa dos dies hem tingut dos incendis ben a prop de la ciutat i de Repsol. Dels piròmans no se sap res. Són invisibles.
¡Des de fa anys! ens hem cansat de dir, repetir, fotografiar i enviar als diaris imatge de les restes de poda i fogueres que hi ha pels preciosos boscos de la Serra de Prades, que algú ben segur cremarà abans no arribi a ser declarada Parc Natural. Criminals. Desídia de la gent, de les administracions, i mala fe dels propietaris de boscos que deixen les restes de poda a punt pels piròmans. Aquests, així que ensumen el vent, corren ràpids a calar el seu foc i bavegen de gust. La prevenció brilla per la seva absència, i això fa desesperar les persones que estimem els boscos.
De restes de foguera en trobem pel més profund del bosc. De restes de poda, des que és moda arrasar els boscos indiscriminadament per fer-ne estelles, n’hi ha la mare que...
És inútil que jo ara aporti dues fotos que no són res en comparació de les infraccions que es cometen per aquests boscos nostres tan amenaçats. Els breus del diari ja ho diuen, ja: “restos de poda”. Les restes de poda secs cremen com la pólvora, com aquests, com tants que ningú eliminarà, només el foc.
*
Fotos d’OX a la Serra de Prades.

Salsa-ficció: La CIUTAT

Salsa-ficció: La CIUTAT:                                                L’altre dia vaig estar a la Ciutat. Cal que en digui el nom? És la Ciutat de les concent...

POLS DE LLIRIS

POLS DE LLIRI
*
25-5-15
*
Al meu record llunyà, pols d’ermites visitades on les pregàries per la salut són tan grises com els exvots penjats amb seda  descolorida. Cera. Gent morta. Fotografies diluïdes.
‘La cançó del lliri d’aigua, / si la voleu escoltar, / és la cançó d’una noia / que el promès la va deixar ‘, ens diu Frederic Soler. No obstant, hi ha una altre versió que diu: ‘ és la cançó d’una noia / que el riu se la va emportar.’ Sigui com sigui, algunes noies han mort voltades de lliris, com Elaine, el Lliri d’Astolat, que va morir d’amor pel cavaller Lancelot i el riu de Camelot la baixava lentament.  I l’Ofèlia pintada per Millais, placidesa de la mort entre les flors de ribera i els sabaterets que filen l’aigua
“Adéu siau, Maria,/ estrella de l’amor...” Les flors , els lliris d’aigua collits als masos i jardins, porten a la pell la candidesa dels moments primers de la mort, quan encara no l’ha macat cap impuresa. Amb pol·len de lliri ens pintàvem el nas, de petits, i seguíem les núvies que anaven a les capelles a deixar la blanca simbologia, entre cants i felicitacions.
Veig a les botigues profusió de vestits blancs d’estil eivissenc, preciosos, vaporosos, propis per fondre’s tendrament per l’espai evitant la pols cerosa dels recintes mortals.
*

Collage d’OX

QUE ESTRANY...

QUE ESTRANY...
*
17-5-15
*
M’agrada contemplar la memòria de la meva ciutat. Aquest angle de porxo podria ser el de moltes poblacions de Catalunya. Però jo sé que aquest conté les meves mirades i els meus passos i, de tant en tant, una carícia a la pedra. Ell no en té consciència; jo, sí. Ara el necessito per afermar la meva rutina. Quan el cos o l’esperit trontollen, aquesta pedra em diu que sóc a lloc segur: a casa. La pedra diu que la ciutat és així i que és aquí. Que estrany, desitjar que algú guardi memòria que un dia vaig ser com sóc i que era aquí.
*
Fragment de porxo del carrer de la Merceria. Foto d’OX

"UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM..."

“UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM...”
*
12-5-15
*
Quan sóc a la catedral m’agrada posar la cara al punt on el sol disposa els reflexos dels alts vitralls. Ara groga, ara verda, blava o de color de cirera. Criatura que juga.
De seguida penso la cançó d’en Raimon: “ Som una llum que no és llum; / som una llum que se’n fuig; / som el gran fum de la terra.” La Terra gira i els colors s’apaguen. Vaig escriure “La taronja a terra”, però en realitat sóc un color a terra que es dilueix a poc a poc.
*

Interior de la catedral de Tarragona , foto d'OX

EQUILIBRI PERSONAL

EQUILIBRI PERSONAL
*
Avui començarà l’activitat frenètica dels polítics, aquella gent inquieta que sempre bull com les flamarades del sol vistes per la NASA. Algunes de les campanyes fereixen, com les que només tenen per destí l’atac despietat a la població per aconseguir la desaparició del català/valencià/balear. Com si al món no hi hagués altra cosa per fer... ells no, ells ficant la banya a la ferida. Que es retirin a la cova, carai.
Per aconseguir la calma en temps bulliciosos, doncs, aconsello una estona de repòs en alguna terrassa com ara la que he retratat, perquè a cada localitat de Catalunya segur que n’hi ha de semblants, ombroses i en pau, que la intel·ligència agraeix.
Semblants i potser millors, però no iguals. Al recer de la Plaça de les Cols, sota les escales de la catedral, aquesta terrassa permet contemplar en distintes etapes els segles fets pedra: romànic, medieval, i vuitcentista. Les fonts, sòlides i providents, són de finals del XVIII. Els porxos i el mateix carrer de la Merceria són acollidors i hostatgen botigues a la mesura humana.
Seure a la terrassa amb bona ombra de troanes permet assumir sense traumes el pas de turistes amunt i avall de les escales; deixar anar els ulls que aviat aporten un lleu somriure de benestar entre les pedres daurades que ens contenen; considerar el nostre equilibri personal, que serà engolit pel conjunt monumental com ho han estat tantes generacions abans que la nostra; i desitjar que els llops famolencs no envaeixin el país que estimem tant.
*

Foto d’OX

GRÀCIES PEL SOMNI

GRÀCIES PEL SOMNI
*
1-5-15
*
Ens passem molta part de la nostra vida somiant, adormits o desperts.
Els bons desigs dels blogaires, i sembla que també d’alguns tuitaires, a partir del post que acabo de veure de la M. Roser Algué en el seu blog Petiteses, em porten a somiar com quan era nena: alguna cosa bona arribaria, em semblava llavors.
Ara que entro al mes de maig i s’acosta el meu 79 aniversari, preludi del rodó 80, he de confessar que la vida em pesa, però que no he perdut aquella nena que porto dins. Tots, em sembla, podem reviure perfectament les etapes de les nostres vides, i estimem les persones que vam ser, amb els seus somnis intactes.
Gràcies a l’excel·lent escriptora Júlia Costa i la seva generositat, va començar el somni. A tothom que comparteixi els bons desigs expressats, gràcies. Jo, que sóc dona de paraules, davant d’aquestes mostres d’afecte em quedo sense.
*
Collage d’OX.