VEUS DE FONS

       VEUS DE FONS
*
29-11-13
*
Decideixo que cal fer la neteja dels vidres. Les dobles finestres de casa són difícils de manejar i necessitem algú amb força que les desmunti. Sol ser pels volts de Nadal. Sí, hi haurà uns quants dies que podrem veure un paisatge diàfan, abans que l’aire marí i els vapors de les indústries ens les embrutin de nou.
He regalat els primers calendaris d’Advent amb xocolatines, una per cada dia. Repasso que hi hagi prou felicitacions de les que vaig fer a Mont-ral a l’estiu. El temps s’imposa. Els cantaires ja fa dies que anuncien els seus concerts. Les botigues han tret els primers arbres guarnits al carrer. Avui hi ha l’encesa de l’avet gegant a la Rambla. No parlo de l’enllumenat especial, que ja va arribar (apagat, és clar) en acabar l’estiu.
Gairebé el temps i les circumstàncies m’asseguren que em portaran fins Nadal.  Dic gairebé, perquè mai podem mantenir certeses i cal deixar una escletxa pel dubte. He escoltat les meves paraules demanant els que han de venir a netejar vidres i em semblava que no les deia jo: era el temps qui m’empenyia a dir-les. I he pensat que, com els ocells migratoris o com els animalons que hivernen, hi ha dins meu alguna veu de la natura antiga, un costum heretat i ancestral que dicta, inexorable,  els moments de la meva vida.
*
Finestres. Dibuix d'OX



LA MURALLA

LA MURALLA
*
26-11-13
*
Ha vingut el pintor Josep Maria Rosselló i m’ha portat aquest quadre, d’una col·lecció seva sobre la muralla romana de Tarragona.
De seguida m’ha agradat i m’ha fet pensar el penúltim poema del meu llibre “La muralla” ( Columna-Àuria). És un llibre que veu la muralla com una persona estimada, ja en la seva maduresa. Un monument, a l’inrevés de les persones, resulta més valorat  com més anys té. Paradoxes.

“Després que em mori, serà així, la tarda, / blava i encesa, d’un granat intens, / lenta i tranquil·la sobre un mar tan dens / que cap mirada no s’hi enfonsa. / No hauran encès els llums a la muralla / i passarà una noia sense pressa / que no sabrà que em sobreviu. ///  No sé si enyoraré aquest mur tan aspre, / ara que es fon per mi, sense calor, en silenci, / que fuig sense sentir, sense ser vist / sinó per un poeta que el va escriure / per donar fe del goig d’haver viscut / alguns anys contemplant-lo de passada. ///  No sé si enyoraré la noia anònima / que veig avui per última vegada / mentre camina pel carrer, / muralla amunt, pensant la vida. ///  La tarda serà bella com el somni / del cos sobre la pedra. “
Olga Xirinacs- “La muralla”.
*
Composició de Josep Maria Rosselló sobre la muralla.



PERDEM MOLT I GUANYEM POC

PERDEM MOLT I GUANYEM POC
*
25-11-13
*
Com que som una ciutat ‘smart’ (ara resulta que Barcelona també, però primer es va dir a Tarragona, que consti), doncs brillem com una estrella magna.
El Senat Tarragoní ens hem de reunir a la flamant comissaria de la Guàrdia Urbana perquè ens volen mostrar el nou recinte. Bé. Notícia de premsa: “Fa poc més d’un mes que els agents de la Guàrdia Urbana van traslladar-se a la nova comissaria (...) El sindicat Asemir de funcionaris del consistori de Tarragona ha denunciat l’aparició de goteres a la teulada i sostre: més d’una desena de filtracions d’aigua que, en la majoria dels casos, ja han ocasionat taques a les parets noves de trinca (...) La caserna no té calefacció ni aigua calenta: el tècnic del subministrament de gas es va emportar el comptador perquè era el de l’obra, i sembla que ningú va recordar-se de posar-ne un de nou.” I després demanarem que els agents rendeixin, pobres...
            Dues pàgines més endavant trobo: “Alguns centres escolars podrien perdre línies de cara al curs vinent. (...)Segons Ensenyament, malgrat la progressiva caiguda de la natalitat, no caldrà prendre decisions dràstiques, com ara el tancament de l’Escola Olga Xirinacs (...)” Així de dur: dràstiques. Després d’haver dit que era un col·legi de rojos, sembla que va venir bé suprimir-lo dràsticament. Ai, mare, tinc fred i se’m fan goteres a l’ànima.
*
 Collage d'OX

SOLITUD * HONORS * OBRA

SOLITUD * HONORS * OBRA
*
23-11-13
*
Entre música i música per celebrar santa Cecília a casa, llegeixo un adéu al poeta Jaume Sisterna, escrit per Jesús Lizano en un suplement de cultura. Curiós, molt curiós: ens acosta el pensament d’un llibertari.
Lizano diu així en el seu article de record referit a Jaume Sisterna: “(...) No tenia gaires contactes dins del món literari, ni va rebre premis rellevants, ni medalles d’or ni qualsevol d’aquests honors que els dominants literaris distribueixen. Possiblement perquè el que ell buscava era fer la seva obra, no cap dels honor socials establerts per la política literària (...)”
Ja hi som amb els prejudicis. Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors.  En canvi, les “medalles que els dominants literaris distribueixen”,   la política literària o llibertària o el silenci dels premis, a vegades no tenen res a veure amb l’obra i la qualitat de l’obra; hi ha raons 'extraliteràries' de tothom conegudes. Com diu l’evangelista, no busqueu, perquè si a banda de la feina arriba alguna cosa més, serà afegida. És clar que també ens assegura: qui busca, troba. Quanta paradoxa, en el viure... De totes maneres pareu compte, llibertaris i mandarinets.
*
Postal collage d’OX
           



JARDÍ PARTIT

JARDÍ PARTIT
*
21-11-13
*
Solem dir, o creure, que tot té dues cares. O més, però dues ja valen per a la reflexió. També solem dir, o creure, quan una cosa ens sembla òptima, que “això és mitja vida”. Sempre m’he preguntat per què ens conformem amb mitja. ¿És que no ens atrevim a esperar res més, humils o descreguts com som? ¿No ens en considerem dignes o no creiem que l’altra mitja existeixi?
Aquesta noia que contempla mig jardí potser es pensa que habitar-lo, tenir-lo, seria mitja vida. ¿Des de quin punt de vista el mira? I mig paradís, ¿què seria? ¿Ja en tindríem prou, havent-lo primer posseït sencer? Una cançó de Brassens fa: “Donaria de gust un racó del paradís / pel racó més petit de paraigua.” ¿El cantant pretenia tenir sencer el paradís, que en podia donar un bocí i tot?
Potser es poden partir el paradís, la vida i un jardí. El que no es pot partir és el cor. ¿El cor com un paradís? ¿El partiríem o el compartiríem, el cor? De totes maneres, la noia el mira des de fora i jo li noto una certa recança, enyorança; o esperança, perquè encara és jove.
Preparo una conferència que he de fer al Vendrell. Repassava tots els poemes de jardins que he escrit, continguts a “Óssa Major (...)”. Em venia el plor sense poder-ho evitar: he perdut els paradisos.
*
Collage sobre l’altra meitat del jardí del Palazzo Pitti, de Florència.
           



JARDINS PENSATS

JARDINS PENSATS
*
19-11-13
*
Cada vegada més els antics jardins em són refugi del pensament fatigat. El que se m’acosta no m’agrada i sé que  ho hauré de passar per força. Quan la vida es torna lenta perquè li pesen el present i el futur.
Llavors tanco els ulls i penso els jardins. Jardins que no he tingut, almenys aquests, tan bells i extensos. Retallo figures i objectes a joc i els vaig disposant com un creador amb ínfima joguina de paper, tan fràgil. La petita intervenció fa que siguin una mica meus, i me’ls miro amb un somriure. Si una vegada van expulsar cruelment del paradís els seus primers habitants, és veritat que després cadascú, des del seu remot interior i gràcies a la memòria primitiva i fonda, ha procurat construir-se un paradís al seu gust.
¿Per què, a mesura que em faig gran em refugio en la infantesa? ¿Què deu ser dels que no han tingut una infantesa feliç? ¿On es refugien?
*

Meitat de collage a partir del Palazzo Pitti, de Florència.

¡PLOU!

¡PLOU!
*
16-11-13
*
CASA DE PLUJA
*
“Casa de pluja, ploren tots els vidres / i a l’estança calenta s’acomoden / els poetes del temps. / Tenen ploma i paper, llibretes noves, / omplen les tasses de cafè, se’l beuen / i escolten en silenci. /

“Plou a l’arena de la platja, / sobre el far i les xarxes, sobre els molls / i les velles barcasses. / Plou a les torres medievals, / a les fonts de les places i a les ales / d’algun ocell que es perd. / S’humitegen els nius i els suaus plomatges / a les branques dels pins i dels xiprers. / Es xopen els baladres, / les iuques, les mimoses i els til·lers. / La pluja tabaleja, ressonant / sobre els espais convexos. / També bat sobre els ulls dels que l’esperen / i els d’aquells que escoltaven el seu cant / quan travessava els somnis. /
La pluja fosca conta les rondalles, / ha vist països, ha creuat deserts, / s’ha acostat als canals, / ha baixat a les valls dels reis difunts /i ha dormit als jardins, amb el cos nu / dels déus i dels guerrers. / Ha besat tots els cossos que caigueren / en batalles perdudes, oblidats / sobre la terra eixorca. Vetllà la solitud dels vells carrers, / posà els dits suaus sobre la boca / dels amants que es trobaven. /

“De tot se’n recordaren els poetes / de la casa de pluja. Ho escoltaren / i després ho escrigueren.///
*
Olga Xirinacs
De llibre “La pluja sobre els palaus” (Proa, Llibres de l’Óssa Menor). Contingut a “Óssa Major-Poesia Completa 1979-2009 d’Olga Xirinacs” (Editorial Òmicron 2009)
*
Collage d’OX
           



L'ESCRIPTOR VOLUNTARI

L’ESCRIPTOR VOLUNTARI
*
15.11.13
*
Ahir vam ser a Barcelona després de molts mesos de no haver-hi anat. Tenia por que el vertigen em fes una mala passada i m’estalviava el viatge. Amb provisió de medicaments, doncs, Vicenç i jo vam fer cap a TV3, on hi havia una roda de premsa per presentar disc i llibre de la Marató. Els col·laboradors del llibre per ordre alfabètica: Dolors Borau, Pep Coll, Núria Esponellà, Fer, José Antonio Fortuny, Stephen Hawking, Miquel Martí i Pol, Sònia Moll, Ignasi Riera, Maria Carme Roca, Robert Saladrigas, Sebastià Serrano, Albert Solé, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs. El llibre l’edita Viena.
            Descomptant els difunts i els absents, em pensava que formaríem part d’una taula o com sigui que es distribueixen els protagonistes en un plató. Però no: ens van col·locar com a públic. Si ens pensàvem que els periodistes ens preguntarien alguna cosa, no va ser així: al plató només hi seien els editors. Pregunta, cap. No cal dir que el conte, de 10 pàgines, no es pagava perquè tothom ha treballat de voluntari. “La publicitat que es faci ja us compensarà”, ens van dir. No amb diners, naturalment.
            Amb l’exemple que vaig posar ahir, del que costa cobrar una quantitat minsa a l’administració kafkiana, i el voluntariat imposat per dues empreses importants, podeu pensar que torrons, els escriptors com jo en menjarem pocs. A més, el viatge el pagàvem nosaltres. Ells, ni un cafè. Els escriptors, alguns, passem de l’aire. En canvi, als defraudadors de renom, els paguen astronòmicament conferències i informes que no existeixen o que ni han escrit. Colloni...
*
Postal collage d’OX
           


KAFKA I L'ADMINISTRACIÓ

*
KAFKA I L’ADMINISTRACIÓ
*
Fa dies vaig rebre aquest correu que vaig considerar una publicitat més. No sóc empresa ni proveïdora ni sé què és el Fons de Pagament a Proveïdors (FPP):

“Benvolgut, benvolguda,

A data d’avui no tenim constància que la vostra empresa hagi acceptat el pagament de factures pendents, a través del Fons de Pagament a Proveïdors (FPP).

La data límit per a formalitzar aquesta acceptació, tant telemàticament com presencialment, és el proper dijous 14 de novembre.

Aquí teniu l’enllaç per on podreu fer la tramitació, si encara no l’heu fet:


Us agrairem que, quan hàgiu formalitzat l’acceptació, ens ho comuniqueu.

Cordialment,”
*
Avui em truquen i pregunten si vaig rebre aquest correu. Sí, l’havia rebut. Em diuen que he d’obrir el quilomètric enllaç. Buscar un formulari. Omplir-lo. Fotocopiar-lo. Signar-lo i anar a presentar-lo a un centre oficial de la Generalitat. Ho sento, enviï-me’n un altre, que el vaig eliminar.
            Em quedo de pasta de mòmia, perquè en cap moment llegeixo a què correspon aquesta llarga i costosa documentació. L’amable comunicant em diu que és el pagament  d’una xerrada que ‘in illo tempore’ vaig anar a fer a una biblioteca. ¿Com? N’he fet molt poques, però l’organisme corresponent m’enviava una factura, jo posava el nº., la remetia i llestos.
            Ara, doncs, com que tinc la fotocopiadora espatllada (¿i el que no en té?) hauré de copiar el paperot en un llapis de memòria, passar per una copisteria i anar ‘presencialment’, perquè m’han dit que ‘telemàticament’ és més complicat, a una oficina perquè em segellin el paper i enviar-lo a lloc...
            Per a més inri, em diuen que demà s’acaba el termini per cobrar la minsa quantitat. ¡Demà sóc fora! Ah, doncs no cobrarà fins l’any que ve.
            Es veu que als grans cervells de la nostra administració els surt fum del cap de tant pensar: “¿com ho farem per fastiguejar més el pobre escriptor, que ara es diu proveïdor i empresari, que va fer una feina per la qual es va haver de preparar?” Dic: “jove, ¿que potser ja no cobraré?, sóc jaia i això em ve costa amunt, però ja veig que a vostès els ha aprofitat la cultura: deuen llegir Kafka tot el dia...” Ai, mare.
*
Postal collage d'OX
           



A MANERA DE 'DOODLE'

A MANERA DE ‘DOODLE’
*
10-11-13
*
La reunió era tensa, violenta a estones. Em feia por. En els mateixos documents informatius vaig dibuixar aquest ‘doodle’, que em va ser refugi per un moment.
*
MENTRE DURA LA REUNIÓ
:::
Crido Cernuda i Pessoa,
l’un enyorat de Sevilla,
l’altre al despatx de Lisboa,
tots dos inquiets, tots dos tristos:
costa molt de passar el temps,
en un cas per la distància
i en l’altre per l’existència.
No vau tenir el que volíeu,
que el desassossec mossega
amb geniva incandescent
la tendra vora inconscient
del pensament que s’envola,
i que l’angoixa empresona
amb cruel desfasament.
¿Heu viscut hores felices?
¿Sou fidels al pensament
que apunteu als vostres llibres?
Vau ser al món, dipositats
per les mans que no precisen
consell ni consentiment.
Penseu, per això us invoco,
que en llegir em sou memòria,
secret, mirall, confident.
*
7-11-13
*
Postal collage d’OX



¿D'ON VENIA LA MÀ?

¿D’ON VENIA LA MÀ?
*
7-11-13
*
“(...)Esto, de haber sido posible, es lo que hubiera preferido: volver atrás, regresar a aquella región vaga y sin memoria de donde había venido al mundo.
“¿Desde qué oscuro fondo brotaban en él aquellos pensamientos? Intentaba forzar sus recuerdos, para recuperar conocimiento de dónde, tranquilo e inconsciente, entre nubes de limbo, le había tomado la mano de Dios, arrojándole al tiempo y a la vida.(...)”  Luis Cernuda. “Ocnos”, 1942.
*
Una bona dona, menuda, humil, generosa i amable, em va sospirar una tarda: “¡És trista, la vellesa!”
Una altra dona menuda i enèrgica em va aconsellar un vespre: “¡Planta cara!”
Des de jove tinc present el consell escrit d’un científic estimat: Teilhard de Chardin. Semblava que em mirés a mi quan definia que les malalties i les xacres són “passivitats de disminució.” I tant, que sí: les patim passivament.
I ens entristeixen, com constatava la primera anciana. I provem de plantar-hi cara, com aconsellava la segona.
Però potser el desig més gran és l’impossible que escrivia Cernuda: aquest suau tornar enrere, quan vivíem tranquils i sense memòria. ¿Per què la mà pertorbadora ens va haver de llançar al temps i a la vida?

Pintura d'OX: Regió sense memòria.

ORDINARIS A LES FOSQUES

ORDINARIS A LES FOSQUES
*
5-11-13
*
Fantàstic lema per a la Humanitat i per a l’individu.
Fa anys que segueixo les investigacions sobre el que en diuen ‘matèria fosca’ (que, segons els científics, ‘no se sap què és’), i que se suma a ‘l’energia fosca’, aquesta última definida pels científics com ‘ tampoc no se sap què és’. Queda clar, doncs.
            Per tal de tenir-ne una lleugera idea, els físics dels EUA han construït l’experiment LUX en una antiga mina d’or de Dakota del Sud. Ara per ara, res de res: la matèria fosca no es deixa ni veure ni atrapar. De ser, hi deu ser, perquè ens informen que la van descobrir el 1933, però que continua sent un enigma.
            Pel que fa a nosaltres, un ‘nosaltres’ que ens imaginem infinit, amb els sistemes solars, galàxies i altres meravelles, diu l’informador que només coneixem el 4% d’allò que compon l’univers (La Vanguardia 1-11-13, J. Corbella). O sigui,  tanta supèrbia, elucubració, dogmatisme, déus, poder atorgat pels déus, desgràcies i glòries humanes i estratosfèriques, només ocupen un esquifit tall de llum a la bola negra general. Per a més inri, aquest espai on ens han ficat a la força porta el nom gloriós de ‘matèria ordinària’.
            Meditem, amics, que és el mes de les ànimes. A veure on han anat a parar, aquesta pobra gent.

*
Collage d'OX

NÚVIES TRISTES

NÚVIES TRISTES
*
3-11-13
*
Em regalen un cartró de quiosc amb dues flamants revistes de moda de fama mundial, és a dir: sense text i que només mostren quincalla lluent, cosmètics i cares amb pretensió de modèliques. Inicial de la revista, V.
            Les cares fan aquella tristor que t’arriba al melic de la compassió i et preguntes: ¿què li deu haver passat, a aquesta? ¿Desenganyada? ¿Fastiguejada? ¿No ha cobrat? ¿El món li cau a sobre, tan jove? Moltes fan el que en diem morros, morros prominents, que recorden llavis amb febre o amb panses (¿qui recorda les panses?) Els castellans en diuen ‘calenturas’.
            Pobres noies, els han robat la felicitat d’aquest món, posat que n’hi hagi. Se suposa que han de seduir homes i dones, perquè la revista ofereix una quantitat de bijuteria com la que duien els exploradors i conqueridors per a fer bescanvi de tresors amb els primer salvatges incauts que trobessin en els seus viatges: a la dona sempre l’han encantat els vidrets de color i les penjarolles daurades; ho donaria tot per això. I és clar, els homes les guarneixen. Elles, decebudes perquè tot els és poca cosa, fan morros.
            De núvies en són totes, i si no, llegiu les notícies que en diuen del cor. Fins als 90 anys encara tenen ‘nóvio’: elles són núvies, doncs. I encara observo una cosa: com més joves, més tristes les núvies.
*

Collage d’OX. Les núvies tristes

COM BOLETS O CASTANYES

COM BOLETS O CASTANYES
*
1-11-13
*
Les escoles de lletres proliferen com bolets o castanyes, o han proliferat d’uns quants anys fins ara. Jo vaig ensenyar a Barcelona en dos centres de prestigi i sé què s’hi fa. Qui em va ensenyar a mi va ser exigent. Quan jo he fet classes (no donat classes, perquè el català no dóna res) he procurat ser comprensiva, però sempre he aconsellat no portar un text a impremta que no sigui, almenys, polit, entès que de genials n’hi ha pocs. Ara no ensenyo però aconsello qui m’ho demana.
            Una amiga m’envia un text que vol publicar. Deficient total. 'Però, ¿no t’ho ha corregit ningú?' 'Sí, estudio a Barcelona a (diu un centre que hauria de tenir prestigi pel professorat que hi ha)'. '¿Em pots dir quins professors?' 'X, X,...' Em faig una idea estranya de què pretenen al centre. ¿Guanyar diners? ¿Acontentar autors?
            Començo a llegir el llibre d’un jove filòleg, màster X, amb estudis pomposos de literatura i literatura comparada i que exerceix de professor en un altre centre de lletres. Potser no l’ha corregit ningú, però jo ho faig a llapis al llibre. Rodoreda va necessitar moltes retallades i correccions per part del seu editor abans no va poder publicar. Sort en va tenir. Podria posar altres exemples il·lustres però no cal.
            Ahir rebo notícia que m’envia una institució important del país. Organitza un curset o trobada amb el títol: “De narradors a generadors de continguts”. Em quedo de pedra. D’això se’n diu llenguatge adaptat als nous temps. I de fàcil entesa, a fe. Havíem rigut, fa poc, d’un senyor que escrivia al seu llibre que certa cosa era “plena de contingut”. O era plena o era buida, però no de castanyes, panellets, bolets o moniatos, sinó de contingut. Marededéusenyor, que deia en Higgins. Ara resulta que quan em demanin la petita nota biogràfica hauré de dir que sóc generadora de continguts. Que els meus llibres són plens de continguts. Felicitats, sants de tot el dia d’avui. Bon castanyot als uns i bona castanya als altres.
*
Ànimes i animals. Collage d’OX