COPLILLAS DE LAS DE ANTES / DEL CABALLERO CARVANTES

27-2-13
Aquests dies m'ha visitat la gaitera escocesa Maureen O'Malley, dona forta i decidida, que ronda el món a la recerca de peces antigues de gaiters diversos, per fer-ne un estudi. Li vaig presentar El Gaitero de las Peñas (Feroces) i van quedar fascinats l'un per l'altra. Ella té dues coses que rimen: potència i elegància en el gest. Es va gravar aquestes "Coplillas" que copio per als lectors amables. Ara El Gaitero de las Peñas (Feroces) no cap a la pell i tot el dia em martiritza les orelles amb el sac de gemecs.
*
COPLILLAS DE LAS DE ANTES

DEL CABALLERO CARVANTES

- Dedicadas al poeta

don Israel Gargameta-

*

Estaba el tal caballero

denominado Carvantes,

cabalgando en su jamelgo

de nombre Currocinantes.

 

Al caballero le cuelgan

los dos güevos por la silla:

son los que penden del cinto

a modo de campanilla.

 

Cuando llegan a la venta

de la bella Dulcinilla,

ven una fuente de güevos

que es todo menos sencilla:

 

güevos pasados por agua,

güevos duros, güevos pochos

güevo hilado, güevos fritos,

güevo amasado en bizcochos.

 

Encima de cada loncha

de bien curado tocino,

descansaban tres güevines

de tórtola o palomino.

 

Dulcinilla, la más bella,

puesta en jarras, voz en grito,

cantaba aquella coplilla

que fabla del arbolito:

 

“Tres huevitos madre tiene el árbole,

el uno en la rama los dos en el pie,

me robaron dos, me robaron tres.

Inés, Inés, Inesita, Inés. »

 

El caballero Carvantes,

en oír canción tan triste,

descabalga del jamelgo

y ataca, su lanza en ristre.

 

“¿Quién osa robar los güevos

“de la hermosa Dulcinilla?

“Aquí está este caballero,

“¡ved esta lanza que brilla!”

 

“No hay tal ladrón, don Carvantes”,

dicen la madre y la abuela.

“Para güevos, los de antes,

“ aquí tenéis la cazuela,

 

“preparados los veredes:

“comedlos y que aproveche,

pero no deis esos gritos

que se os cortará la leche.”

 

Así terminó el asunto;

comió huevos don Carvantes

mientras que las campanillas

le sonaban por delante.

 

EL GAITERO DE LAS PEÑAS (FEROCES)

MÍSTICA I NACIONALISME O LES VERGES APASSIONADES


MÍSTICA I NACIONALISME

O

LES VERGES APASSIONADES

*

25-2-13

*

Manllevo la foto del Punt/Avui/Reuters, data d’avui mateix. ¿Qui no es commou en veure el misticisme abrandat de les dones emulant Teresa de Jesús de Bernini? ¿Portava bandera Teresa d’Àvila?

            Oh bandera que eixoplugues les dones piadoses que necessiten expressar la seva filiació enardida. Oh mística femenina i arrelada a les pures essències. Oh creients de pedra picada, monuments vius que useu la bandera escut per significar la fe. Bandera, virginitat, fe: no necessiteu res més. Cobriu els vostres caps així com les dones d’altres països totalitaris també els cobreixen perquè la fe, diuen, els obliga. El Papa se sentirà reconfortat. Amen.


BÒLIDS I BÒLIDES


BÒLIDS I BÒLIDES

*

22-2-13

*

Truco a l’Observatori de l’Ebre per informar-me sobre el bòlid caigut fa poc a Txeliàbinsk. Contra les afirmacions d’alguns, que escriuen que va caure per sorpresa, a l’Observatori em diuen que ja feia temps que l’anaven seguint; el que no se sabia era on havia de caure. Moltes gràcies. Quan tinc un dubte, a l’Observatori sempre me’l resolen molt amablement.

            Em pregunto si, abans no caigui i sabent que es precipitarà, no es pot interceptar el bòlid i esmicolar-lo perquè no faci mal. Un coet que per una vegada salvés vides en comptes de provocar mortaldats en guerra, per exemple.

            *

            Totalment d’acord amb Josep Murgades, que es lamenta de l’horrorós “tots i totes” (El Punt/Avui 20-2-13) i el que se’n deriva. Diu: ”En nom d’allò tingut per ‘políticament correcte’(és a dir, en nom tot sovint d’un igualitarisme cretinoide) es procedeix així a minar el llenguatge (...) Agradi o no, el fet és que les formes masculines tenen valor d’hiperònim. I no s’hi val a feminitzar segons què, sots risc de crear ambigüitats que bloquegin tota capacitat de comprensió. (...) I és que hi ha surrealisme al servei no de la revolució, sinó de l’estupidització.” Entesos, Josep, jo ja no deia bòlids i bòlides.

            Com a il·lustració, ofereixo el preciós mar d’avui, amb raigs de sol de forat acariciant el gris. Perquè d’aquesta aigua tant se’n pot dir el mar com la mar.

*

 
                                                                                                                        49

BABETTE


BABETTE

*

20-2-13

*

Per sort hi ha gent de bon gust que aprecia la literatura i el cinema en majúscules. Les majúscules no signifiquen complicacions ni barroquismes en el cas que esmento. És precisament a l’inrevés: un conte (els contes, entre nosaltres, encara són literatura de segona o de tercera) d’Isak Dinesen (Copenhague 1885-1962), baronessa Karen Blixen, va servir perquè el danès Gabriel Axel en fes una pel·lícula inoblidable i tècnicament perfecta,  fidel a la narració fil per randa. El conte és “El festín de Babette”, el mateix títol de la pel·lícula.

            Resulta que per celebrar el 25 aniversari de la pel·lícula, Nordica Libros va voler publicar un bell volum il·lustrat: “El festín de Babette”. No ho he sabut fins fa pocs dies i he corregut a comprar-me’l. Les il·lustracions, en blanc i negre, han valgut el premi Junceda a Noemí Villamuza. El llibre en tapa dura el van editar el 2007, es va exhaurir i ara el volum és en rústega, una mica més petit però amb el mateix contingut: només aquest conte i els dibuixos.

            En un sopar remot, Daniel Giralt-Miracle em va recomanar aquesta pel·lícula i li ho he agraït sempre. Ara els sopars i trobades amb col·legues o afins s’han acabat per a mi. L’edició que tenia de “El festín de Babette” és dins el llibre “Anécdotas del destino” ( Alfaguara 1986). Un conte relativament curt, escrit amb senzillesa, riquesa narrativa i de gran profunditat en les intencions. L’he explicat als alumnes quan n’he tingut i l’he recomanat ferventment. Sé que pocs entre nosaltres el recorden o potser no l’han llegit mai. Però altres, fins i tot celebren els 25 anys de la pel·lícula memorable. I, encara uns altres, aprenen de passada a llegir i escriure allò que val la pena.  

*

 

 
                                                                                                                        49

"ESTE 'VENDITO' PAÍS


“ESTE ‘VENDITO’ PAÍS”

*

19-2-13

*

“Todo lo que ocurre en este vendito país...” (sic), escriu un funcionari en carta al director del diari local-provincial-la voz del lector- (15-2-13). L’home es defineix com a funcionari, i el títol de la carta és “Los funcionarios”.

            Aquesta lectura em provoca uns quants dubtes:

1-     ¿A quin país es refereix el funcionari quan escriu ‘este vendito país’?

2-     Sembla que per la llengua que tria ja es defineix sol.

3-     ¿Qui ha ‘veneït’ el país (el seu)?

4-     Potser aquell ‘Caudillo por la gracia de Dios’ que apareixia a les antigues monedes...

5-     ¿Un país independent seria ‘vendito’?

6-     ¿El funcionari de la carta reconeix que el país (el seu) està ’vendito’ en el sentit de venut?

7-     ¿O potser creu que hi actua la ‘vendetta’ dels amics italians?

8-     De pífies en fem tots, jo la primera, quan piquem tecla, però reviso l’escrit abans que es faci públic. Al funcionari li falten dues revisions.

9-     Li atorgo pressumpció d’innocència gramatical, però, ¿quines proves ha passat aquest funcionari, de cognoms castellans, i que estima el seu país i idioma, per tal de funcionar correctament?

10- ¿I si fossin  els correctors o les linotípies?

*
Postal collage d'OX col·lecció 'Toreros'

DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS



DAMUNT DE TU NOMÉS LES FLORS

*

18-2-13

*

“Damunt de tu, només les flors

eren com una ofrena blanca:

la llum que daven al teu cos

mai més seria de la branca;

 

tota una vida de perfum

amb el seu bes t’era donada.

Tu resplendies de la llum

per l’esguard clos atresorada.

 

¡Si hagués pogut ésser sospir

de flor! Donar-me com un llir,

a tu, perquè la meva vida

 

s’anés marcint sobre el teu pit.

i no saber mai més la nit,

que al teu costat fora esvaïda.”

*

El bell poema és de Josep Janés i Olivé ( 1913-1959) i pertany al llibre “Combat del somni” (La Rosa dels Vents 1937).

Frederic Mompou (1893-1987) el va musicar el 1942 i les Edicions Salabert de París li editaven el 1949, amb reedicions fins al moment present.

El llibre “Tu”, de Josep Janés (La Rosa dels Vents) és del 1934. Tanca el llibre un dels “Breviaris Crítics” que Manuel de Montoliu escrivia per a La Veu de Catalunya (1935). Manuel de Montoliu, sever i exigent, lloa el jove Janés, que encara no havia escrit “Combat del somni”. Convindria llegir què diu Montoliu dels poetes joves que li portaven els seus primers poemes.

Amb els primers poemes de “Tu”, Janés va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona. És important destriar el pejoratiu “floralesc”, aplicat a certs modes i persones, del que és realment poesia. També convindria escoltar Victòria del Àngels i altres que han cantat “Damunt de tu només les flors”. A banda que l’experiència amorosa de les flors sobre la pell és de les accions més belles de la vida, i l’hem poguda veure en cinema (L’amant de lady Chatterley) i en literatura.

 
                                                                                                                        49

CIUTAT DISSORTADA

Aquest post, avui, prego que el llegiu conjuntament amb el seu imediat anterior, a sota.
S'ha produït ara mateix i la gent del carrer aplaudia.
Oh, ciutat dissortada, que embastardeix el Balcó.
*

HAN DIT NO


HAN DIT  NO

*

17-2-13

*


OCTAVI SAUMELl

La votación se llevó a cabo de forma individual y secreta, introduciendo los sobres en una urna. La declaración se rechazó con 7 votos a favor (CiU e ICV) y 18 en contra (PSC y PP)

*

            Han dit que no. Enquestes molt anteriors i la composició de la societat local ja feien preveure aquesta decisió.

            Han matat la fe, l’esperança i l’amor al país que alguns manteníem.

            Em sento exiliada tres vegades: per ser del Sud, per la societat que fa possible el NO i que, en conseqüència, comporta la negació de la terra promesa.

*
Collage d'OX: "Agonia de l'Estatut".
Portada de Diari de Tarragona edició digital. 17.2.13

 
                                                                                         

PERPLEXITATS (4)


*

PERPLEXITATS ( 4 )

*

16-2-13

*

1 - “Amigues i amics,

Un any més, el ClijCAT i la Fundació Jordi Sierra i Fabra, tornaran a organitzar les visites d’escriptors/res i il·lustradors/res als nens hospitalitzats per celebrar el Dia del Llibre.

(...) “

            La carta que he rebut continua i es veu que les lectures es faran a l’àrea de Girona, concretament a Salt, informen. Es feien també a l’Hospital del Mar, però es va acabar l’actuació. És una iniciativa molt lloable. Però la sorpresa arriba quan es demana als autors que si hi volen participar han d’enviar 20 llibres per repartir als infants.

            Fantàstic. Aquests llibres els hem pagat, els autors, ja ho sabeu per altres posts referents a liquidacions penoses. Però el més greu és que del Consell de Literatura Infantil i Juvenil en formen part el Gremi d’Editors, el de Llibreters, la Generalitat, la Institució de les Lletres Catalanes i una llarga rastallera d’entitats. Penso, tota aquesta gentada, que són els que ens destrueixen els llibres, ¿no en podrien rescatar un quants abans de la incineració, per regalar als infants dels hospitals? ¿Són els autors maltractats els qui s’han de gratar la butxaca? De regalar tu a regalar jo, hi ha un petit abisme que, multiplicat, es fa gran.

            2 – “Lletres reusenques. Reusenques de lletres”, nova activitat col·lectiva”, informa el diari. Les dones escriptores de Reus s’organitzen. Reus és una població amb molta entitat i empenta, que promou amb èxit tot allò que és seu. ¿Per què els “Reusencs de lletres” no fan el mateix?

            *
Collage postal d'OX.

EDUCACIÓ, DEFENSA, TOROS, CENDRA



EDUCACIÓ, DEFENSA, TOROS, CENDRA

*

13-2-13

*

Cendra, molta cendra al front i a la boca és la realitat que ens imposen els mals governs que tenim I QUE CONSENTIM.

            L’excel·lent reportatge on Jordi Évole entrevista els mestres, un de gallec i un altre català, exposa clarament la trista situació a les aules i la gran diferència imposada per l’escanyament de mitjans entre escola pública i escola concertada. Vergonya.

            Ahir mateix s’anunciava la ferrenya actitud del govern central imposant també la tortura animal com a “bé cultural” espanyol. Vergonya.

            Avui, un informe que ja sabíem comenta que es retalla en educació però no en defensa. Defensa vol dir armes caríssimes que no valen ni per defensar-nos simbòlicament de les nocives idees dels governs.

            Queden retratats els collons espanyols; xiulen bascos i catalans contra el rei als estadis: és resultat de la pèssima i tendenciosa educació que se’ls dóna a les escoles, sostenen els Werts i &.

            La cultura espanyola imposa espectacles de sang i de tortura com a bé cultural: és l’aberració d’haver rebut un ensenyament en les més pures essències d’Espanya.

            Nosaltres paguem defensa, i ben cara, però no en tenim cap, i per això se’ns omplen el front, el cor i la boca de cendra, que avui n’és el dia.

            *

1 - Del llibre “¡A los toros!”, il·lustrat per Daniel Perea ( 1834-1909)

2 – Postal collage d’OX: ¡Fora toreros!

           

L'INICI O PRE-CREACIÓ


L’INICI O PRE-CREACIÓ

*

11-2-13

*

“... es presenta la imatge de la pre-creació en una absència de record que ni tan sols és accessible a la presidència del déu; s’obre cap a una confusió en la que allò real i irreal, vivent i sense vida, sensat i horrible s’uneixen en la mateixa absència de pensament.” Hermann Broch. La muerte de Virgilio (Alianza Literaria).

*

Aquesta és la frase capçalera del llibre que començaré en breu.

            Del totxo espès de Hermann Broch que vaig esmentar aquí fa pocs dies, i que a la mateixa contraportada algú defineix com d’un barroquisme delirant, n’he extret el pensament que precedeix.

            El llibre no serà pas barroc delirant, sinó escrit a l’ús del meu llenguatge contemporani. L’escriptor ha de donar fe dels seus dies i de les formes que contenen.

            No obstant, la pressió social i individual que rep cada individu fa que, per sort, el pensament no sigui pas uniforme; ben al contrari, segons veiem i llegim, la realitat és caòtica, no pas ordenada, i el pensament la fa o la reflecteix. Tots i cadascun de nosaltres sense excepció.

            “Absència de record/absència de pensament”, vet aquí la qüestió. Se’m presenten problemes de difícil resolució a mesura que intento dibuixar l’argument. Un repte constant que, ho confesso, m’ajuda a superar la pesantor dels dies que em correspon viure.

*
Al vell parc del palau rural Álvaro Flórez-Estrada (Somiedo), on vaig ser feliç.

CARNAVAL DELS ANIMALS (amb perdó de Saint-Saëns)


CARNAVAL DELS ANIMALS (amb perdó de Saint- Saëns)

*

9-2-13

*

Després de comprar la fruita al mercat del Fòrum, ens acostem a la Plaça de l’Escorxador (Rectorat Universitat i voltants) per veure com es prepara la Baixada del Pajaritu (sic). Una música eixordadora colpeja l’aire i somou el paviment a ritme sincopat de martell acústic quinta essenciat, capaç de fer alçar els morts del recinte catedralici, dels vells cementiris adjacents i dels escorxats de la Plaça.

            Dins de la zona reservada i protegida amb bales de palla, li pregunto al guàrdia municipal si aquella música és de llei, perquè les normes de convivència ciutadana contemplen la mesura dels decibels, i aquesta els rebenta. M’agafa el braç per fer-se sentir i em diu que si haguessin de baixar la música “ no es podria fer res” (vol dir en general); i que si hi ha aquest volum mortal “és perquè els veïns se n’assabentin.” Gràcies, senyor, molt amable.

            Fugim i entrem al supermercat. Hi sol haver un vigilant amable i eficaç, que a vegades t’aconsella la compra. Un home de certa edat. Veig una disfressa de vaca corpulenta, amb les banyes blanques i dues taques també blanques al cul, d’on surt la cua: ¡és ell! Li dic: “¡home, avui va molt elegant, per darrere i per davant!” S’acosta, còmplice, i em diu, somrient: “sí, está bien, porque con el disfraz hoy ya he pillado a dos, que se llevaban cuchillos.” Bona estratègia, penso, sí senyor, llàstima que només valgui per pocs dies. Li agraeixo la confiança. Encara es pot petar la xerrada a les grans superfícies. Potser perquè aquesta és mitjana.

            Mentre fem el cafè, abans d’arribar a casa, miro el diari i hi apareix la cagada que vaig retratar, suculenta, sobre la gespa; la del post de fa pocs dies. La vaig enviar perquè som ‘smart city’ i que es noti. Però si compto els anys que fa que envio cagades en foto  l’Ajuntament, he de concloure que fa massa temps que som tan intel·ligents. Si les enviés en fresc farien el mateix efecte silenci. Així ens va, i en general, perquè dels fets petits es dedueixen els grans, i ara la bona gent estem de merda fins al coll. Ja se sap: la gallina de dalt caga la de baix, fa el refrany.

*

 

 

 

 

 

 

 

DIGUEU: PA-TA-TA


DIGUEU: PA-TA-TA

*

8-2-13

*

Des que he llegit que es presenta un llibre titulat “Leer y escribir en femenino” tinc por d’escriure: 1- perquè potser no em llegirà més cap home... 2 -... per la senzilla raó que un amic, autoritat farmacèutica, em va dir que la literatura escrita per dones li resultava mel·líflua... 3 - ... i no el vaig poder desenganyar, perquè la majoria també m’ho sembla a mi, i jo intento fer una literatura d’interès general... 4 -... i perquè continua la tossuda intenció de publicar antologies de dona... 5 -... i les Universitats mantenen, amb diferents advocacions, espais de literatura de dones. Persisteix, doncs, la intenció de mantenir-nos al guetto.

            *

            Patates de sant Valentí. Creació d’OX

 

 

 

 

 

"OH HAPPY DAY / THE SUN IS SHINNING..." (Oh dia feliç,/brilla el sol...)


“OH HAPPY DAY / OH SUN IS SHINNING...” (Oh dia feliç, / brilla el sol...)

*

7-2-13

*

M’adono que fa molts anys que no exclamo espontàniament ¡Sóc feliç!, com feia quan era noia. ¿S’ha acabat la felicitat lleugera de l’adolescència? És clar que sí: ara la vida pesa. Però havia cantat molt aquesta alegre cançó d’Howard Kaplow, del 52, que adoptaren Elvis i Dione entre altres. Cançó de col·legials de Cleveland. “No more troubles, no skies of gray...” (No més penes, no més cel gris...). Perfecte. Per tant, busco les meves petites felicitats diàries.

1-     Mentre esmorzo llegeixo els articles de X., que sempre explica dinars satisfets amb els amics i encomana aquella alegria, doblada si penses que ja et fan el dinar o que disposes de diners per pagar-te restaurant, com sembla que té l’home.

2 – A l’hora de la migdiada llegeixo aquests dies un totxo considerable i espès que algú de confiança em va recomanar una vegada: “La muerte de Virgilio”, de Hermann Broch. 565 pàgines de buscar la quinta essència a la vida i a la mort, arribant a tots els límits imaginables dins el pensament de Virgili agonitzant. No n’hi ha per cantar, és clar, però sóc feliç de poder seguir l’autor en les seves profundes reflexions que ell aboca en el poeta, entendre-les i fer-les meves en una mena de pausat intercanvi.

            3 – Mentre sopem ens mirem una tertúlia i, per acabar, una pel·lícula. M’abstrec d’aquelles penes de la cançó i de les pròpies, arreplegades potser durant el dia o que s’arrosseguen amb mi. Visc la vida dels altres i, si la ficció és ben escrita i ben filmada, acabo amb un sentiment sinó feliç, un sinònim de línia més baixa.

*

Des de casa.

 

 

 

 

 

PERPLEXITATS (III)


PERPLEXITATS (III)

*

5-2-13

*

1 – Truco al forn per encarregar les coques de llardons del berenar de divendres. Pren nota un noi jove: “¿Quin nom apunto?” “Olga Xirinacs, però pots posar Olga X , que ja està bé.” “¿Que és el Col·legi?” Em quedo perplexa; no sóc el Col·legi. ¿Com li he d’explicar que el Col·legi del meu nom ja no existeix? I es veu que el noi el coneixia. ¿Li he de dir que sóc el fantasma del Col·legi difunt? Li responc: “No és el Col·legi, no, sóc l’Olga Xirinacs”. Potser el noi també s’haurà quedat perplex. ¿Els fantasmes mengen coques de llardons?

2 – El 14 d’abril passat, una casa mig enrunada del Camí del Cementiri (predestinada pel lloc) queia sobre els seus habitants, un matrimoni i set fills; matava la dona i un fill i quedava el pare, José Jiménez, que encara no ha pogut tornar a la casa perquè és de l’Arquebisbat i aquest no té recursos, diu. El mateix Arquebisbat ha fet construir un magnífic pavelló que serveix de seu a l’Institut Superior de Ciències Religioses Sant Fructuós. Val 10 milions d’euros, informa el diari, i es confia que els fidels el paguin, perquè sembla que només disposen d’un milió. Però els miserables desgraciats que depenen de la Institució, encara no tenen casa. Aquest José Jiménez potser fa com Jesús, que deia que no tenia lloc on repenjar el cap. Però Jesús no tenia 6 fills, com José. L’Església anima a tenir fills, però aquesta propietat no interessa. I això que l’Arquebisbat ha estat denunciat per Càritas un parell de vegades.

3 – Tarragona, s’ha dit i repetit per part de les autoritats –civils en aquest cas- és “smart city”, que vol diu ciutat intel·ligent. I tant que sí. Avui he baixat a retratar la gran tifa que ens simbolitza com a “smart city”, al mateix i “emblemàtic”, que en diuen, Balcó del Mediterrani. Som el que mengem, com sostenia Pereira.

*

Foto d’OX


 

 

 

MIGRANYA (errata)

Migranya. Rectifico: el llibre era del 1997, no del 77, com havia posat.
OX.

MIGRANYA


MIGRANYA

*

4-2-13

*

Genètica, dolorosa, intermitent, profunda, primitiva, multiforme, entristidora, anul·la, en els moments àlgids, qui la pateix. No mata però no té solució, solament lenitius, més o menys potents. Heretada, doncs, l’he transmès.

            Havia llegit molt i tinc documentació sobre migranyes i les seves variacions segons persones. Cap al 1977 em vaig comprar “Migraña”, del neuròleg Oliver Sacks. 400 pàgines de bona informació ‘in extenso’. M’ampliava i completava el que jo en sabia. També n’havia parlat amb el neuròleg doctor Lluís Barraquer, de qui conservo correspondència.

            La migranya és un llenguatge primitiu que s’expressava abans que ho fes l’home: amb les actituds, la migranya indica el que rebutja i el que necessita. Insistent, pertinaç, no la podem ignorar. Vet aquí el poema que n’he escrit:

*

MIGRANYA

 

Dues moles de llum sobre els meus ulls

els tallen, els premen:

adolorits immensament,

intensament sorpresos,

fan un crit en silenci.

Cristalls estavellats,

perden fins i tot l’humor vitri,

metàfora d’humor vidriòlic.

...

30-1-13

 *
La pintura de la portada és d'Odilon Redon, simbolista (1840-1916)

 

 

 

 

 

PURES I LLUMINOSES


PURES I LLUMINOSES

*

2-2-13

*

“Lumen ad revelationem gentium...” Festa de la llum, avui, d’anar a beneir candeles de colors, si ho mirem amb ulls tendres i benèvols. De purificacions i de tributs, de greuges permanents si ho veiem amb ulls lúcids i realistes. No és gens anecdòtica, la festa de la llum. Més aviat cruel i injusta.

1 – Tribut als sacerdots del temple pels fills primogènits, com a sacrifici pel pecat, ens diu la Bíblia.

2 – Necessitat de purificació de les mares recents, sotmeses a ‘impuresa legal’.

3 -  Aquest estat de coses del punt 2 encara es manté ara, quan la dona, a ulls de l’Església Catòlica, és considerada impura, sotmesa a l’home, indigna de compartir tasques de sacerdoci o de govern a les cúpules eclesials.

4 – Fins al moment, i a pesar de nombroses peticions en el temps, l’Església catòlica mai no ha revocat el concepte d’impuresa i d’inferioritat que aplica a la dona. La definició exacta usada en la llengua de l’Església és, per definició, ‘esca de pecat’.

            De tal manera, que Jesús va haver de néixer d’una verge i sense concurs de pare humà (concepte vigent). D’aquesta manera s’atribueix un estat pecaminós a la relació sexual que, segons sembla, va ser creada per Déu. L’Església repudia així l’ordre de Déu.
            En aquests moments de regressió, a moltes de les nostres esglésies  ha tornat un aire de sotmetiment a l’home que semblava superat. És que la dona porta escrit al front: ‘impuresa legal’. I el sacerdot no s’ha fet enrere.

                                                           *

             Altres grans religions masclistes també tenen la dona relegada a ínfima categoria. Musulmans, hindús, budistes...

            He comprat les candeles que encendrem quan troni, segons l’entranyable costum apresa d’avis i rebesavis. Però no recordo la forma d’un núvol ni el caure de la pluja: ens escombra el vent continuat. Malgrat tot, agafo un altre simbolisme i desitjo que es faci la llum per a tantíssims superbs que dominen les nostres vides. I no solament clergues.

*

Les candeles d’avui.