EL BELL AMOR


EL BELL AMOR
*
31-5-12


*

La meva “abuela” materna, gallega de A Estrada, es deia María del Amor Hermoso Herrero Besada. Amb aquest nom sol ja en sortiria una novel·la. Va ser premi extraordinari de piano al Conservatori de Santiago de Compostela, i sabia tocar l’harmònium, cosa que també he heretat jo. No l’harmònium, però si nocions de fer anar peus i mans.

            El Calendari del Pagès diu que el mes de maig és consagrat a Maria, Mare del Bell Amor, i pel dia d’avui proposa La Visitació de la Mare de Déu. Fa pocs dies ho posava jo al blog, esmentat aquesta visita a Isabel i la mudesa de Zacaries, el seu home, per haver xerrat més del compte. Siguem creients o no, santorals i mitologies fonamenten el temari de l’escriptor i alimenten la seva imaginació.

            A l'amor total em referia en el post d’ahir, no perquè els amants del jardí fossin més o menys devots, sinó perquè l’ambient d’aquest mes porta la florida exuberant del món vegetal i de la majoria de l’animal. Les flors no són altra cosa que aparells sexuals disposats a rebre fecundació. Penso que poca gent les deu considerar des d’aquest punt de vista, però resulta que és el real. Tendim a lloar la puresa del lliri quan s’exhibeix en tot el seu natural reproductiu. Amb aquesta reflexió ens hauríem d’adonar de com fem servir de malament la paraula amor; quin sentit pejoratiu donem a l’aparellament (aquell que toca a la ‘clase de tropa’ que us deia), i quin sentit virginal i innocent a les flors, que només es deleixen i competeixen per ser fecundades. Ja que, per sobre de tot, volem que imperi la bellesa,  atribuïm-li també la saviesa que la creació expressa dels de l’inici dels temps.

*

Collage d’OX

L'AMOR ES DESMAIA AL JARDÍ


30-5-12

*

L’AMOR ES DESMAIA AL JARDÍ

*

Com que demà és el dia del Bell Amor, s’asseuran al jardí després d’haver-se refrescat els peus descalços per l’herba tendra: és primavera i cap al tard. La merla amorosirà la volta del jardí: xiprers, pins, alzines, roure i una reverberant prunera japonesa, del color de la seda granat.

            S’estiraran a l’herba i veuran com el pit-roig se’ls acosta, encuriosit i encara sense plomes vermelles, que és aviat. Quan arribin els besos, l’últim sol entrarà de biaix i els encendrà la pell després d’haver passat per les petites orquídies silvestres. Ella farà una corona de vincapervinques per al front estimat, perquè els blaus ja es desmaien, com l’amor dels últims dies de maig.

*

Foto composició d’OX

CUNARDERS



                                                                             

La moda també evoluciona a bord.


28-5-12                                                     El Berengaria

*

CUNARDERS

*

Aquest any que es recorda amb esgarrifança la tragèdia del Titànic, penso que és just retre homenatge a la companyia a la que els armadors del Titànic volien prendre el rècord de velocitat oceànica: la naviliera Cunard, que encara conserva la cinta blava distintiva que mai ningú no ha pogut superar. Cal recordar també que el primer vaixell que va recollir els nàufrags del Titànic va ser el Carpathia, de la mateixa companyia.

            Tinc a casa diverses publicacions de la casa Cunard, perquè el meu avi Gustau va ser uns anys consignatari de vaixells. M’agrada sobretot rellegir el gran catàleg d’aniversari que la casa titulava: “CUNARD - Birthday Number – July 4th  1840-1929”. La portada és la primera de les fotografies d’avui. Història, detalls, anuncis, col·laboracions. És una joia. El fundador, Samuel Cunard, fill d’Abraham, provenia d’una família de quàquers que havien emigrat a Filadelfia el s. XVII; Samuel va néixer a Halifax, Nova Escòcia, el 1787. Només cal veure l’edifici imponent de les oficines a Nova York per comprovar que el fill dels emigrants havia fet fortuna.

            A casa, de petita, m’havia entretingut molt fullejant aquestes publicacions sota la taula del menjador i somiant viatges. La paraula Cunard la portava enganxada a la memòria fins que vam travessar l’Atlàntic a bord del Queen Elizabeth II. I després encara més, no cal dir-ho.

            Entre els que van escriure a bord dels vaixells de Cunard hi ha W.M. Thackeray que, a “On Ribbons”, descriu la gran i fosca tempesta que van passar mentre viatjava a bord del Canada. I Ch. Dickens, passatger del Britannia que, a “American Notes”, s’entreté a observar divertit la inclinació d’ampolles i gots i el rodolar de les taronges a compàs del camí que feia l’embarcació.

            Amb rècord de velocitat o sense, us desitjo a tots algun viatge per mar en les vostres vides. Per escriure en les immensitats. Per tocar les estrelles en la negra nit que pots veure sencera. Per sentir-te tan poca cosa a mercè d’un element que coneixem molt poc quan ens pensem que ho dominem tot.

*

Fotografies d’arxiu familiar.

"REGA ALLÒ QUE ÉS ÀRID"


27-5-12

*

“REGA ALLÒ QUE ÉS ÀRID”

*

Escoltar cant gregorià autèntic, ressons greus que omplen voltes de pedra amb compassos pausats i plens de sentit, és un plaer que, malauradament, queda sepultat per la cultura dels sorolls desmesurats, malalts com estem a causa dels decibels agressius.

            Com que avui és la festa de la saviesa, ignorada per tots aquells que ni saben que tenen arrels, proposo que escoltem la seqüència del dia: “Veni Sancte Spiritus” (no la confongueu amb el “Veni Creator Spiritus).  La seqüència de què parlo té una lletra preciosa i la seva composició s’atribueix, entre dos rivals més, a Stephen Laughton (1150-1228), arquebisbe de Canterbury. L’he sentida cantar pels benedictins de l’abadia de Solesmes. Aquesta abadia, que pertany a Le Mans, és la conservadora del cant gregorià genuí des dels segles V i VI fins als nostres dies. Però, per exemple, a l’interior del monestir de Poblet, el cant profund i ondulat també us transportarà en el temps i no precisament al passat, sinó també al futur, en un desig del que podria ser la bellesa sostinguda i creadora.

            “Renta allò que és sòrdid;

            “rega allò que és àrid;

            “sana el que és malalt.”

*
Collage d'OX (Sèrie últimes llums)

HOMOSEXUALS


25-5-12

*

HOMOSEXUALS

*

La Iglesia madrileña apoya al obispo que atacó a los homosexuales en una homilía”, llegeixo a La Vanguardia del dia 20 de maig. Ja havíem llegit la inventiva del bisbe Juan Antonio Reig Pla així que la va dir. L’Església madrilenya ve a reblar el clau. Interpretacions:

            A Mateu 19,12 diu Jesús: “Hi ha qui no es pot casar perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d’altres, els homes els n’han fet incapaços; però n’hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre que ho comprengui.” (Bíblia Catalana Interconfessional). Al Nuevo Testamento de l’edició Herder, ecumènica, a proposta de la Comunitat de Taizé llegim: “La Castidad voluntaria- Mateo 19,12: “Porque hay incapacitados para el matrimonio que nacieron así del seno materno; y hay incapacitados a quienes así los hicieron los hombres; y hay incapacitados que ellos mismos se hicieron así por el reino de los cielos. El que sea capaz de aceptar esto, que lo acepte.” A la versió de la BAC, de Bover-Cantera, s’hi llegeix: “Matrimonio y virginidad. Mateo 19, 12: Porque hay eunucos que así nacieron desde el seno de su madre, y hay eunucos que lo son por obra de los hombres, y hay eunucos que a sí mismos se hicieron tales por razón del reino de los cielos. Quien sea capaz de comprender, comprenda.”

            És evident que Jesús no condemna de cap manera els homosexuals, sinó que n’explica les diverses procedències. Ara bé, els intèrprets han enfosquit la qüestió. Eunuc vol dir castrat. Resultaria, de la versió de la BAC (Biblioteca de Autores Cristianos), que els que elegeixen la virginitat són castrats. O que són incapaços pel matrimoni i la castedat (incompatible), segons Herder. La versió més estranya és la de la Interconfessional, que diu que n’hi ha que no es poden casar perquè han nascut així del ventre de sa mare. ¿Com? En tots tres casos, la virginitat i la castedat que s’intenten  reivindicar en surten malparades. Jo, si fos dels que les han elegit com a forma de viure o devoció, m’ho faria mirar. ‘Hi ha qui renuncia a casar-se per causa del regne del cel o de los cielos.’ ¿Vol dir que els casats no tenen accés al regne? Ja sé que ara simplifico, i que certa secta dominant avalaria aquesta simplificació, perquè la predica. Però una sola cosa és certa: els homosexuals són innocents i no mereixen l’infern a què els vol abocar el bisbe i tots els que hi combreguen.

*

Collage postal d’OX

L'HORA DELS PIRÒMANS


24-5-12

*

Si El Corte Inglés diu que és estiu, ja hi podem pujar de peus. I fa dies que a l’arena de la platja hi ha escrit ‘temps d’estiu’ en alguns anuncis i determinades televisions. També s’hi pot llegir “summertime”.

            Em resistia a creure que algú ens hagués tallat la primavera, però m’he de rendir a l’evidència. Ahir, a Mont-ral, 880 metres d’alçada, estàvem a 31 graus. No s’havia vist cosa igual, deien. Ni maig ni raig que valguin. M’informava l’amiga Maria que el mestralot que allà domina els havia pres els geranis de les torretes, planta i terra inclosa, però no la torreta, que estava subjecta. A la carretera, el vent havia tombat arbres, com aquí a la ciutat. Temps ideal, doncs, per al piròman vocacional que es frega les mans amb delectació.

            Em resistia a creure que algú ens hagués tallat la primavera, però m’he de rendir a l’evidència, i em repeteixo, perquè els fets necessiten les mateixes paraules: un periodista em va trucar perquè volen fer un reportatge del col·legi que porta el meu nom, que finalment obliguen a plegar. El mestralot de la mala política s’emporta els brots tendres d’una escola de pàrvuls que volia créixer. Els piròmans vocacionals ja fa temps que es freguen les mans.

*
Quadre de Nikolai Kalmakov (1913)

QUINTINA LA AMARGÁ


23-5-12

*

“QUINTINA LA AMARGÁ

*

“Quintín el amargao” (1951) és una pel·lícula de Luís Buñuel (Calanda 1900/Mèxic 1983). Quan jo era nena i algú feia mala cara sentia aquella expressió: “sembles Quintín el amargao”, i després ja se’n va perdre el costum.

            Quintina la amargá és una dona que, tot i manar molt i fer instal·lar banderes totes amb el mateix dibuix, no vol que altres que no siguin ella facin voleiar banderes diverses d’un lloc a l’altre i pels quatre cantons, cosa que donaria alegria i vistositat a la pàtria de cor eixut que blasmaven des del Cid Campeador a Rosalía de Castro.

            Quintina l’amargá no és guapa, però això no té importància perquè el poder és millor que la bellesa, i ella porta tot el cos llepat per la llengua de Cervantes. Quintina dorm amb llençols ratllats vermell i grocs però dels de la ratlla ampla; el cobrellit és brodat de seda, també ‘roja y gualda’, que provoca somnis orgiàstics.

            Els somnis i desigs de Quintina la amargá són esprémer aranges sobre els ulls de la bona gent que s’entesta a veure EL PARTIT, perquè EL PARTIT no és el seu, i Quintina la amargá només sap veure la palla (ella en menja) a l’ull dels altres, i no la biga al seu.  

*

Collage postal d’OX

A LA VORA DE LA MAR...


21-5-12

*

A LA VORA DE LA MAR...

*

És ben conegut que reis i prínceps, entre altra gent de viure dubtós, han tingut, tenen i tindran un nombre indeterminat de fills que ronden pel món vivint de les almoines del poble. Llegendes i cançons de tot el món en donen fe.

            El folklore català presenta fills de reis en moltes cançons, però com que blogaires tenim que es dediquen a la rondallística i altres matèries que fan al cas, els deixo que vagin buscant tot l’arxiu. En aquest moment sols en dic dos: “Els tres tambors”, en la qual el més petit de tots, quan parla amb la filla del rei de França, que surt al balcó, li confessa que ell és el fill del rei “de tota l’Anglaterra”, de tota, que no és poc. L’altra és “Vora voreta del mar”, on una donzella broda un mocador per a la reina; n’he sentit versió sense monarquia, però a l’original és així, ves què hi farem. A la noia, doncs, li falta seda i veu un vaixell que s’acosta, amb un mariner i tot, i fan conversa. El mariner la convida a pujar per triar la seda i ves per on, ella s’adorm a bord i salpen.

            Quan la ingènua donzella es desperta, imagineu quina sorpresa. Però el mariner, galant ell, li diu que no pateixi, que ell és el fill del rei d’Anglaterra, un que anava per mar. Al vaixell es pot veure el nom: ‘The Royal Prince’, que testifica la narració. La figura representa el moment que la donzella que brodava un mocador puja a bord a buscar seda, i s’ha tret el vestit per no mullar-se. Verídic, i sinó, busqueu al cançoner popular.

*

Collage d’OX

ASCENSIONS


20-5-12

*

ASCENSIONS

*

La tarda es torna grisa i se sent algun tro. “No podem sortir a jugar...”, diu el nen de la medalla. “Jo tampoc sortiria, perquè encara no camino sol, però m’entretinc amb una pandereta.” “Jo em mullaria les botetes i el barret. ¿Vols que et llegeixi un conte? Aquí en tinc molts, mira quin munt de llibres.” “Llegeix, llegeix, que mentrestant em beuré l’orxata.”

            El nen de la medalla tria un llibre de Giorgio Bassani. “¡Ui!, aquí diu que aquesta nit a Ferrara ha tremolat la terra i s’han enfonsat torres i muralles... s’ha mort gent i tot, osti, tu, que fort...” “¿A Ferrara, dius? Allà hi vivia un conegut meu que ens estimava molt...” “¿A qui estimava? ¿Tu coneixes un home d’allà?” “Sí, aquest Giorgio del llibre que has agafat. Ens estimava perquè som jueus...” “¿Tu ets jueu? Ai, si ho sap mon pare, no els pot veure...” “Però si ton pare em ve a fer petonets al peu... i ta mare m’ha posat mitjonets  perquè no em refredi...” “¿I aquest Giorgio que dius?” “Va marxar molt amunt, com jo”. “Però si tu ets aquí i encara no t’has acabat l’orxata...” “Ja ho sé, però un dia em vaig enlairar més enllà del sol, on hi ha coneguts, petits i grans.” “Apa, això no pot ser, tu no has anat enlloc.” “Sóc una figureta, ja ho veuràs, toca’m, així. Un dia era com tu però sense botetes: anava descalç. I tots aquests llibres no els he llegit, però els sé, ¿ho vols veure? La noia que surt al conte es diu Micol.” “¿Com ho has pogut endevinar, si ets un mocós?” “Ja et dic que em veus aquí però sóc molt amunt, pujava, pujava i em miraven, ¿saps com aquells globus que es perden i no els tornes a veure? Sóc una figura màgica i em sé tots els contes.” “¿Per què no em deixes volar amb tu, un dia que no plogui?” “Sí que volarem tots dos, però això no serà fins que hagis llegit tots els llibres: a cada llibre pujaràs una mica més, i quan siguis dalt trobaràs els personatges i els seus autors, i si ploraven, allà seran feliços, ja ho veuràs.” “Ja hi voldria ser, però avui plou”, diu el nen de la medalla.

*

Collage d’OX

SOMNIS IRISATS


17-5-12

*

SOMNIS IRISATS

*

Passa la meitat de maig entre un somni de lliris: iris blancs, blaus i morats, lliris blancs de paperina, aquells lliris d’aigua de la trista melodia oblidada: “La cançó del lliri d’aigua, /  si la voleu escoltar, / és la cançó d’una noia / que el promès la va deixar (...)”

Malenconia dels lliris i de la noia que escriu poesia esperant veure-la editada, bon somni, aquest. I la de l’enamorat que escriu poemes amb tinta de lliri sobre l’esquena setinada de la dona. ¿Ho heu fet alguna vegada? Al cinema hem vist escriure en paper i directament sobre el cos nu, però no és més que una projecció. Ara bé, la projecció imita la realitat.

            El cavall, animal noble, projecta la seva brillant saviesa meditativa sobre l’ombra clara d’una poeta. No és l’unicorni, mític per excel·lència i que simbolitza la virginitat esquiva. Però els ulls grans i cristal·lins es mouen pels prats de lliris grocs,  de calèndules i de pensaments també inviolables. El somni, escrit amb ploma de color malva, ens allunya el temor i la inquietud que vivim aquests dies. Evasió, fugida endins, trobar els prats interiors, ja que l’exterior crema pels quatre costats amb els focs maleïts.

            El piròman espera, astut, criminal, el vent propici i la calor extrema; quan s’apleguen, llança la guspira assassina, amb la seguretat que mai serà descobert, i amb el goig de la destrucció per equipatge: odia la natura i la vida. Després del foc arriba la pols africana, ens diuen, que tenyirà el cel de color de totxo.

            Aigua per a la set dels camps. Per als rius enverinats. Per a la set dels cavalls. Per als lliris dels somnis de maig.

*

Collage d’OX



16-5-12

*

ESPERITS EXCELSOS

*

Si esteu angoixats per la feina o falta de feina; per la baixada dels valors espirituals o materials; perquè veieu com uns s’empobreixen a costa de la sang dels altres; perquè patiu mals d’amor; perquè us feu vells i no tindreu pensió; i per una llista de motius que cadascú se sap en la intimitat, no dubteu a recórrer als esperits excelsos: ells us reconfortaran.

            A Tarragona, ciutat Imperial i triomfal, però COLONIA IVLIA (ja érem colònia, i ho continuem sent), teníem també esperits excelsos que, ¡ai!, han estat desplaçats per l’aire pestilent de les indústries. Aquí els bons frares cartoixans, expulsats de França el 1903, fabricaven l’acreditadíssim licor Chartreuse, el groc i el verd, dit per mi genèricament xartrès (com xampany, que ve de Champagne). Tenien un bonic edifici que va ser saquejat per dins pel Museu de la Ciència i per fora pels vàndals. La gent el coneix com “la chartrès” i la desídia política l’acabarà d’ensorrar. Destil·làvem aquí també la famosíssima Aigua del Carme, dels Carmelites Descalços, aconsellada teràpia per un sens fi d’indisposicions; les dones, als tallers, recorrien sovint a l’Aigua del Carme, apta pels dolors femenins especialment, diu el flascó.

            El xartrès groc fa 40 graus. El verd, 55. L’Aigua del Carme, 56. Tot composició vegetal i santificada. Amb aquestes dades podeu entendre que aquests licors, presents tothora, curin els mals que tenim i els que tindrem. Aquí el van a buscar en bocois a Grenoble, que és on hi ha la Grande Chartreuse, nom que alhora prové de les muntanyes alpines. Per santa Tecla es fa el que se’n diu la mamadeta, barreja de xartresos groc, verd i granissat de llimona; la gent la porta en barralets penjats al coll, a l’estil gos sant Bernat, per no perdre’n glopada. L’Aigua del Carme suposo que es ven en farmàcies, però a Internet n’hi ha ofertes. Tots tres licors no cal dir que són digestius, cordials, vivificants i altament calòrics, però això últim no cal tenir-ho en compte, perquè es poden barrejar amb gel, fer-ne pastissos, combinats, gelats i uns acreditats bombons de nova i exquisida fabricació. No patiu per la crisi, que els esperits excelsos vetllen per vosaltres.

*

Els que tenim a casa.


MÉS CONSELLS PER A UN BON ESTIU


15-5-12

*

MÉS CONSELLS PER A UN BON ESTIU

*

1- Recordeu-vos del barret de palla, pel sol i per allò de la palla segons el savi refranyer català. A més, si viatgeu amb algun ruc i us falta menjar, la palla pot servir, també.

2 – Rifen el ventall vermell de l’ex-dona d’un comte playboy. És aconsellable portar ventall, que l’aire condicionat va car i amb les orelles de l’elefant no n’hi ha prou.

3 – No us oblideu de l’entrepà de l’elefant; ha de ser de salmó, vegetals i pa d’aquell sense crosta, que la bèstia ja té cinquanta anys i la dentadura malmesa. Ai, no, que el de cinquanta anys ja és difunt. Perdó, aquest en té setanta, se li nota per les taques a la pell.

4 – Penseu a portar sobretot la copa per al ‘fino’ que beuen els senyorassos quan van de safari. Els musulmans no en tasten, almenys així ho diuen.

5 – Si sou dels que amagàveu pessetes sota la rajola, ja les podeu començar a fregar amb netol o similar (aladdin, sidol, etc.), que aviat tornaran a circular i val més que, com se sol fer amb calces i calçotets, les portem netes, pel que pugui passar.

6 – No us penseu pas que fregant les monedes us sortirà un mag per acomplir els vostres desigs. Ep, excepte si sou banquers, polítics o de família d’aquelles ‘bones’,  que aquests tenen el desig ben assegurat.

*

Que us facin profit aquests consells.

*

Collage d’OX


PER PASSAR UN BON ESTIU


 14-5-12

*

PER PASSAR UN BON ESTIU

*

1 – Poseu-vos a l’ombra amb un bon barret de palla. Ja sabeu el refrany aquell: qui de jove no treballa, de gran no tindrà cap paia ( o no farà cap palla, es pot triar).

2 – Balleu força per sevillanes, soleares, zapateao, garrotins, o el que sigui amb farbalans i bevent ‘fino’. Aquests sempre estan alegres.

3 – Jugueu a parelletes. ¿O és que no us en recordeu, ja? (qui vulgui trobar parella, és igual mascle o femella).

4 – No us deixeu tocar els ous, que massa que ens els remenen, ja.

5 – No poseu tots els ous a la mateixa cistella, diu el refrany. I quina gran veritat, ja veieu què passa, ara...

6 – Demostreu que teniu ous d’una vegada, a veure si ens podem desenganxar.

7 – Proveïu-vos d’un bonic pom de muguet, la flor de la sort, delicada, elegant i venerada pels francesos tot el mes de maig.

8 – Si teniu enemics, aprofitant que n’és el temps els feu beure una decocció de fulles (les verdes) de muguet (lilium convallium): són mortals.

*

Collage d’OX

LA DONA ORDINÀRIA


13-5-12

*

LA DONA ORDINÀRIA

*

Fa pocs dies, amb una de les nenes miràvem des de la finestra la gent que passava, calma, pel Passeig. Quan vam veure la que més o menys representa aquest dibuix maldestre, li vaig fer notar a la nena la conveniència de vestir-te segons el tipus que tens, per una senzilla raó d’estètica. Sempre dins de la llibertat que cadascú faci el que vulgui, naturalment; si tothom vestís correctament, no riuríem mai, o mai es riurien de nosaltres, i amb això s’hi ha de comptar i s’ha de donar alegria a la vida. Però la dona que vèiem, grossa, boteruda i virolada, escotada i curteta ens va fer somriure una estona. Semblava la Quitèria d’en Folch i Torres, però sense el ‘trajo polar’.

            Vet aquí que ahir al tren, mentre anàvem a la biblioteca del Poblenou a veure la teatralització del meu llibre “Marina/Cavall de mar” per a infants, feta per David Lain amb molta gràcia, jo llegia “Boda al cel”, de Mircea Eliade ( 1907-1986) el docte. Llavors em trobo aquestes apreciacions taxatives: ” A una dona que va ressaltant amb ordinariesa les seves corbes, només se la pot mirar així, de forma impúdica. La majoria de les vegades és el propi objecte el que ens indica com l’hem de mirar i jutjar. Un home que mira amb desig el cos d’una meuca no pot ser titllat d’indiscret. La dona ens convida sempre a mirar-la tal i com ella vol ser mirada.”

            Primer se’m va fer una arruga al front i vaig pensar: ‘masclisme’. Després vaig recordar la dona que miràvem per la finestra, sense saber si era meuca o no, cosa que tampoc ens importava gens. Finalment vaig haver de convenir, amb Eliade, que el novel·lista, filòsof, professor de religions, etc. romanès tenia raó. La dona sap com vol ser mirada, i amb aquesta intenció es vesteix.

*


MIRALLS I DIAPASONS


   10-5-12

*

MIRALLS I DIAPASONS

*

Aquesta tarda, com podeu veure més aviat en petit, perquè la màquina és senzilla, el mar semblava un mirall, imatge que és certament ja molt vista i repetida. Tant, que el bolero “Perfidia”, d’Alberto Domínguez (1911-1975), el compara al cor: “El mar, espejo de mi corazón...” Això mateix; el mar, en qualsevol dels seus moments pot ser mirall del nostre sentiment, i avui era més mirall que mai.

               Per això m’he posat al piano a tocar boleros i altres peces marines. Ahir em van acabar d’arreglar el vell piano del meu pare en dues sessions: segons noves tècniques, tomben el piano sobre un cavallet i impregnen les fustes massa gastades amb un líquid que les solidifica i així es poden cargolar millor les clavilles. Li vaig explicar a l’afinador una escena que havia vist a la notable pel·lícula ”Jo he servit el rei d’Anglaterra”, de la novel·la homònima de Bohumil Hrabal;  com que  passa a Txèquia, un dels països eminents en la construcció d’instruments musicals de bona fusta, ens trobem allà un senyor al bosc que tria arbres idonis per fabricar aquests instruments. Se serveix d’un diapasó i va calibrant les soques fins que en troba una d’excel·lent, i arbre a terra. D’immediat, el meu afinador – el que treballa a casa meva- es treu un diapasó i comença a descobrir el so de les diverses fustes que hi ha al meu estudi. La millor, plena, suau, harmoniosa, la de l’antic armari de lluna ara convertit en llibreria vitrina. Quedem sorpresos i ja sabem una cosa més gràcies a pel·lícules i bons afinadors. Per això avui he tocat un bolero, en un piano també de bona fusta que em parla de miralls i d’amors, com els que hi ha al mar.

*

ESPLENDOR A LA PLAÇA


9-5-12

*

ESPLENDOR A LA PLAÇA

*

Aquest esplèndid castanyer d’Índies en tota la seva glòria florida, és a la Plaça de Ponent de la ciutat. Així rep fins l´últim sol, que amb la posta es condensa enriquint de matisos la seva ufana. Diuen que prové d’Amèrica del nord, però també n’hi ha a l’Àsia meridional i al sud d’Europa. Aquest fa les flors d’un blanc rosat, sense arribar al vermell.

               Ningú que tingui a prop un castanyer d’Índies pot sentir-se entristit, perquè el significat de les seves flors ens parla del luxe i de l’elegància. I jo hi afegiria que és símbol de la fermesa i del desig de viure: exemple d’això és que arriba als 30 metres d’alçada i pot fer tranquil·lament els 2.000 anys, encara que algú sosté (com Pereira) que en pot celebrar 4.000. Diuen també els entesos que el seu nom deriva del grec ‘kastanon’ i ‘ippos’ (cavall), perquè sembla ser que curava les malalties dels cavalls, també. Als faldars de l’Etna hi ha el famós castanyer dels cent cavalls; té un forat a la seva soca, ara de més de 50 m. de circumferència, on hi va viure, diuen, una família sencera. El castanyer de la reina d’Aragó ens porta a la memòria quan aquesta reina (¿quina?) s’hi va refugiar precisament amb cent cavallers i les seves muntures corresponents durant una terrible tempesta, i d’aquí li ve el nom a l’arbre acollidor.

               Amb les seves flors suaus, el castanyer entra de nit a les finestres dels poetes de la Plaça i els inspira alguna composició feliç, tal és la seva influència. També omple de pau rosada els somnis d’aquells que l’han contemplat amb un somriure i s’adormen sense ser conscients de la bellesa que els vetlla. Un conte anònim de viatges, datat el 1863, porta aquesta descripció impressionant: “Davant nostre, un bosc d’immensos arbres gairebé petrificats, immòbils en un aire sense vent i contra el cel fosc. Allà semblava que el temps s’havia detingut i se sentia emanar dels troncs poderosos l’antiga suggestió de les criatures i de les coses que vénen de lluny.”

  *

  

LLIBERTAT PERSONAL


8-5-12

*

LLIBERTAT PERSONAL

*

Acabo de llegir un article al diari que expressa el mateix que recomano sempre, tant per la seva respectuosa exposició dels fets de vida com per les preguntes que proposa i els debats que hauríem de tenir com a societat madura: “Quan la vida s’acaba”, de Joaquim Coello Brufau (El Punt/ Avui, 8-5-12). Aquest divendres faig els 76 i he pogut constatar punt per punt el que diu aquest opinador, que és enginyer. “Es perd la valoració quan més es necessita (...) Alternativament, l’acceptació simple dels fets pot portar a la resignació, i aquesta per ella mateixa accelera la decadència.” El paràgraf destacat de l’article és aquest: “ SI ALGÚ NO VOL VIURE AQUESTA REALITAT DECREIXENT ON EL FONS DE LA DECADÈNCIA D’UN MATEIX POT NO TENIR FI, NI INTEL·LECTUALMENT NI FÍSICA, ESTÀ OBLIGAT A RECÓRRER AQUEST CAMÍ?”

L’article s’acaba amb aquesta frase decisiva: “ Certament el sentiment religiós obliga a respectar-la [ la vida ], però per sobre de l’adhesió a qualsevol doctrina, hi ha la pròpia llibertat: negar aquest dret és negar l’essència de la natura humana.”

*
Collage d'OX
  

"DEPOSUIT POTENTES DE SEDE ET EXALTAVIT HUMILES"


7-5-12

*

“DEPOSUIT POTENTES DE SEDE ET EXALTAVIT HUMILES”

*

No sé si devia passar, sé que no ha passat i dedueixo que no passarà mai. Ja em sap greu, ja, perquè com a lema utòpic és immillorable i, a més, la gent neta de cor ho desitja i demana cada dia. Cada dia que sofreix que els poderosos aixafin els humils, i en aquests moments nostres cada humil millor que se suïcidés. Una nosa menys.

            Dues dones de poble es troben i enraonen. Una de les dones li explica a l’altra el que el seu cor pensa. Entre aquestes pensaments hi ha la frase curiosa: “va fer caure els poderosos de les seves seus i exaltava, per contra, els humils.” La dona que deia aquestes coses devia estar convençuda que la situació social i política anava molt malament, i ella es devia trobar, humil com era, aixafada per l’orgull monstruós dels rics que, a més, colonitzaven el seu poble. No es tracta de creure que els uns són bons per naturalesa i els altres dolents per necessitat. Es tracta que el poder corromp; qui l’ostenta ho sap i, per mantenir el seu equilibri pacta amb els altres corromputs.

            Que els humils són o seran exaltats, és a dir, que superaran el seu estat de misèria que, hores d’ara i dia d’avui produeix un grau alarmant de suïcidis a Grècia, Itàlia i a la terra que trepitgem, ningú s’atreviria a assegurar-ho, almenys a curt termini. O sigui, que som on érem. Les dues dones de poble devien ser de cor generós i compassiu. Si avui es tornessin a trobar, i ho fessin a la meva ciutat, es deixarien de romanços i seurien en una terrassa de la que ara és Capital de la Cultura Catalana per un any, anomenada a tal efecte com a “Ciutat de tapes i vins”. Tapejarien, beurien i engegarien al botavant aquesta cantarella de la justícia social.

*

Dibuix de “Estampas bíblicas”.

           

ELS BASCOS EREN MÉS RICS


6-5-12
*
ELS BASCOS EREN MÉS RICS
*
Un post de Júlia Costa m’ha fet recordar un episodi que de petita em va humiliar però que ara entenc a la perfecció. Es tracta de monges. Júlia parla dels seus temps d’estudi, els d’ella més recents que els meus. Però totes dues érem nenes i a col·legi de monges. Explica que en determinat moment van destinar al seu col·legi monges basques. Doncs resulta que al meu també, i la que tinc present és la de música, Pilar, de qui no recordo el cognom.
            La nostra classe de música era un pavelló edificat per Jujol, de rajola vermella i vidrieres de colors que feien somiar totes les formes de vida, una mena d’arc de sant Martí abans que entengués El Mag d’Oz, i això que era de la meva època. A casa em van fer estudiar música als 5 anys, i vaig néixer el 36. Primer venia una professora a casa i després aprenia a col·legi, fins els anys de Conservatori. La “hermana” Pilar, doncs, la vam tenir de petites. Plena postguerra.
            Ens va dir que havíem de comprar determinat llibre de música. A casa em van fer preguntar quant valia. Les altres nenes també ho volien saber. Doncs la “hermana” es va empipar; va corrugar les celles dient que això, allà d’on ella venia no es feia, es comprava el llibre i prou, sense tanta pregunta.
            Les petites ens vam sentir pobres i avergonyides. Més endavant he entès que això era d’aquesta forma perquè els bascos són més rics que nosaltres. I de solidaritat per part seva, poca.
*
Collage d’OX
           

LA TROMPA


LA  TROMPA

De ben petit, la iaia Carleta sempre li havia cantat la cançó que havia de vertebrar tota la seva vida: “Ja plora el xic / perquè la trompa li han robat, / torneu-li la trompa al xic, / que els seus quartos li ha costat...” Una melodia brusca i alhora defensora dels drets del xic. Una peça que consolava, que reivindicava, que prenia part pel nen i feia un front comú contra els lladres. Això li cantava la iaia Carleta quan el gronxava i quan trinxava fulles de col per donar a les oques del corral de l’eixida.
            Per això Evaristet, així que va poder caminar, feia acció de seguir la banda del poble i acostar-se a la trompa.
            L’home de la trompa havia gastat molt de netol i força draps per fer que la trompa brillés més que el sol. Quan el sol de migdia es reflectia a la trompa, Evaristet havia de tancar els ulls de tant de resplendor que era com si Déu mateix i tots els àngels apareguessin de sobte al carrer del poble.
            L’amo de la trompa es deia Eustaqui, era propietari de la taverna El Pàmpol de Noè. Darrere de la taverna hi havia hagut cavallerisses i allà cada dimarts assajava La General, que era la banda del poble. Conservava alhora l’aire noble dels antics carruatges i el lleuger perfum de tants segles de palla, fems i suor de cavall.
            Evaristet, com atret per un imant, s’arrecerava a les ombres de la taverna ja sense clients i avançava fins darrere d’una pilastra per escoltar l’assaig i, sobretot, admirar la trompa. Quan els homes feien mitja part per traguejar una mica, ell s’acostava a la trompa i s’hi veia la carona reflectida com la d’un putti, un angelet d’aquells sense cos.
            No cal dir que Eustaqui s’havia adonat feia temps que el nét de la Carleta es mirava la trompa amb la boca oberta; alguna vegada, venint pel darrere, li havia estirar les orelles sense fer-li mal, només per riure del salt que pegava Evaristet agafat per sorpresa.
            Eustaqui, veient l’afició d’Evaristet, va demanar a la família si volien que el noi, que ja tenia deu anys, els acompanyés a les desfilades i concerts. Vestiria uniforme vermell amb banda verda creuant el pit, dues borles daurades penjant de la banda i  gorra militar també vermella amb insígnia. Ell també s’encarregaria d’ensenyar-li solfa. La iaia Carleta notava que el seu cor i el d’Evaristet s’unien a través d’una trompa llargament heretada en cançó des de qui sap quina rebesavis. “Fillet del meu cor”, plorava, perquè les àvies sempre diuen fillets als seus néts.
            Els parents, sabent l’afició del nen, li regalaven trompes de joguina a cada aniversari i Reis, de manera que el fuster del poble va haver de muntar uns suports especials per desar les trompes arrenglerades.
            Va arribar que Evaristet, no cal dir-ho, va haver d’anar a estudiar al Conservatori, a ciutat, amb una beca tramitada per la mateixa banda del poble amb l’alcalde el primer. Tots van acudir a l’estació pel comiat. Allà, en un acte sense precedents, li va ser regalada una trompa adquirida en secret per subscripció entre els vilatans.
            No es recordava emoció com aquella al poble. En comptes d’una festa semblava un funeral, de tantes llàgrimes com es van vessar el matí que Evaristet va deixar el poble per anar a fer d’arcàngel amb una trompa lluent com el sol radiant, ben a prop del Déu dels cels, a qui agrada sempre fer-se anunciar per un exèrcit d’àrcàngels trompers.

            *

            Un dia venturós, la iaia Carleta va fer saber al poble que una Simfònica russa havia adoptat Evaristet com a millor trompa en proves després de llargues seleccions mundials. O sigui, que Evaristet correria món amb la seva trompa, i tota la força dels seus pulmons joves serviria la Simfònica d’Uliànov.
            Llavors va passar la desgràcia, va arribar la dissort, es va enfosquir el cel dels trompes. Durant un viatge en avió cap als Estats Units, a Evaristet li van robar la trompa. Durant la gira, a cada població havien de llogar una trompa de qualitat dubtosa a alguna orquestra local, fins que els diners de l’assegurança ja no van ser prou per eixugar la despesa.
            Evaristet s’anava decandint per moments, se li notava molt. No podia suportar la pèrdua de la seva ànima celestial de metall polit. No podia bufar trompa ja tastada per altres ni abraçar cossos de metall que altres homes havien posseït. Eren, per dir-ho així, trompes prostituïdes, i el director Petrov va saber que l’estabilitat de la Simfònica feia aigües per un punt important. Va enviar Evaristet a casa per veure si superava aquella greu depressió.
           
            *

            Al poble, a casa seva, la iaia Carleta plorava com una Magdalena. L’àvia a la vora del llit on Evaristet es lamentava de la mala sort sense voler treure el cap de sota els llençols. Intentava fer-lo dormir passant-li la mà pel front suaument i cantant-li la cançó que havia unit les seves ànimes per sempre i que havia decidit la vocació del noi: “Ja plora el xic / perquè la trompa li han robat, / torneu-li la trompa al xic, / que els seus quartos li ha costat...”
            Això últim no era cert, perquè la trompa l’havien pagat tots els vilatans, però ja diu sant Agustí que qui perd el seu amic perd la meitat de la seva ànima, i per a Evaristet la trompa no era el seu amic, sinó el seu propi esquelet metàl·lic, cos del seu cos.
            Als que anaven a visitar el malalt i lamentar la desgràcia, Carleta els repetia el mateix, alçant el puny tancat: “aquests lladregots de metall han fet la desgràcia del meu nét. Tot ho roben, ja no queden ni les vies del tren, i no cal dir que una trompa així no té preu, ai, Nostre Senyor ens valgui.”
            Evaristet va morir del disgust, no s’hi va poder fer res.
            Un pintor local, com a últim homenatge, va pintar Evaristet en una capella lateral de la parròquia, juntament amb arcàngels trompers, ell amb la seva trompa ben lluent sobre núvols de glòria.
            Els qui passaven de nit vora la parròquia tancada i barrada, explicaven que algunes vegades sentien tocar la trompeta allà dins, i veus celestials i tot.
            El bisbat va declarar miraculós el fet i la gent del poble anaven a tocar la trompa pintada d’Evaristet, senyant-se i demanant favors amb reverència i fe. La trompa va haver de ser repintada diverses vegades i a poc a poc la vila ja venerava sant Evaristet, fins al punt que les mares aconsellaven els fills que estudiessin música per tocar a la banda.
            “Vés amb compte, fill, que no et robin la trompa, sant Evaristet no ho vulgui”, els anaven repetint mentre els embolicaven el berenar.
            La vila es va fer cèlebre pel seu conservatori nou de trinca, especialitzat en trompes. Als nascuts al poble i pels voltants, els posaven de nom Evaristet, no perquè haguessin d’acabar com ell, pobre noi, sinó perquè el sant els conservés sempre la trompa.
***
OLGA XIRINACS

Escrit durant l’esplèndida audició de la Missa en Do Menor K 472, de Wolfgang Amadeus (Teofilus, Gottlieb) Mozart, interpretada el dia 12-11-11- per l’Orquestra Camera Musicae i la Coral de la Universitat Rovira i Virgili, dirigida per Montserrat Ríos. Ocasió: 20è. Aniversari de la U.R.V.
*
           

PODRIA SER
*
El pintor Joaquim Icart,  de culta família notable, prepara una exposició. Joaquim Icart és fill de l’il·lustre Joaquim Icart i Leonila (1910-1997), erudit amb obra pròpia i també traductor de clàssics per  a la Fundació Bernat Metge. Tarragona li ha dedicat un carrer.
            Joaquim Icart el pintor em va voler retratar, i també a alguns altres patricis. Entre marines bellíssimes i extensos paisatges amb les riques tonalitats de les comarques de Tarragona, mai d’un verd exuberant sinó amb els matisos des del plata de les oliveres als torrats de les vinyes o la majestat ornamental dels garrofers, seré present a l’exposició.
            Avui he anat a casa seva per veure la pintura acabada. La mirava, hi penetrava i m’ha semblat que té una semblança intrigant amb la figura de Maria Romana Orsini: aquests ulls pensarosos que absorbeixen un mar domèstic, aquell anar més enllà amb un inici de somriure que sembla dir: “passo la vida, la vida em passa, ¿per què no sóc ja a l’altra banda?” Com més mirava la pintura més m’ha semblat que em participava les seves confidències, perquè aquesta Maria Romana ja ha vist davallar més d’una inundació per les aigües que ara semblen calmes, com ella, però que com ella han estat agitades per poderosos corrents interns. No sé si coneixeu Maria Romana Orsini, però quan us la presentin ja em sabreu dir si hi heu trobat alguna retirada, alguna coincidència subtil.
*
Pintura a l’oli de Joaquim Icart

EL VAIXELL FANTASMA


Nota preliminar: a la fotografia d'avui, que correspon a una estàtua en bronze de Wagner, no li ha donat  la gana de sortir dreta després de dues hores de provatures. Com que ho considero una negativa de Wagner, aquí va el text, i Wagner us l'imagineu, amb les meves excuses.


EL VAIXELL FANTASMA
*
1-5-12
*
Algun dia feliç solca el mar per davant de casa un superb, majestuós, granat i arrogant veler on navega l’Holandès Errant descrit tantes vegades a les llegendes del nord d’Europa, sobretot els segles XVI, XVII i XVIII, mentre les dones teixien i esperaven vora el foc notícies de mort o de vida. I en mars on tempestes ferotges bramaven i es rebatien contra els esculls, a l’inrevés del que passa en aquest bocí de mar domèstic.
            Una de les primeres òperes que va escriure Wagner (1813-1883), després de Rienzi, va ser El Vaixell Fantasma, resultat d’un viatge desastrós amb la seva família per mars embravits. El llibret és de la primavera de 1841, i la música la va escriure en 7 setmanes. En general, els llibrets d’òperes em semblen ridículs, la majoria en són i poèticament provoquen el somriure, però això importa poc als melòmans: compten l’escenografia i les veus amb les torrentades musicals, d’acord. S’exclama així l’Holandès, vestit de negre: “¡Sovint m’he precipitat amb anhel als abismes profunds del mar! Més ai, no trobo mai la mort. He portat la meva nau contra els esculls, allà on hi ha l’espantós cementiri dels barcos. ¡Enlloc una tomba! ¡Mai la mort! Aquesta és la terrible sentència de la meva condemna.”
            Aquest matí hem anat al Camp de Mart a escoltar les merles. En un racó, protegit per arbustos, hi ha una notable escultura de Wagner, feta per l’il·lustre i malaguanyat escultor Julio Antonio, elegit pels déus en la seva joventut. L’estàtua la va cedir la Diputació a la ciutat. Un Wagner pensarós es deu concentrar en una conversa amb el també megalòman Julio Antonio. Plegats, haurien construït una Europa artística monumental. Ja de tornada a casa, el Vaixell Fantasma s’ha perdut aigües enllà i la memòria de Senta brilla a l’horitzó, potser ella ja feliç per sempre.
*
Nota 1. La ciutat no es preocupa gens de resseguir les inscripcions dels seus monuments ni les plaques dels poetes als murs. Il·legibles. Com les epigrafies romanes que es desfan a les parets dels edificis sense que ningú hi vulgui posar remei.
Nota 2. El quadrat gris que apareix en alguns posts no sé en absolut a què respon, si no és que l’ordinador em fa la punyeta.