CADENA


*
10-3-11
*

El pensament ningú no el pot encadenar: divaga pel conscient i pel subconscient. Ens acosta i ens allunya allò que estimem; ens permet navegar tots els oceans i també el Mare Internum, on solem ancorar després de les nostres navegacions reals o irreals. Sols cal tancar els ulls o deixar-los anar cap a l’infinit.

Però, quin descans, després del càstig diví que va ser el treball, decretat ja al Gènesi per putejar els pacífics habitants del paradís, trobar un bon port on deixar anar la cadena amb l’àncora que ens salvarà del naufragi.
*
Collage d’OX

6 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

I jo per ací, encara cercant l'aucell de la pluja.

El porquet ha dit...

"Que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven..."

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Coincidències... Devíem estar pensant alguna cosa smblant, perquè en el post d'avui també parlo del càstig...

Josep Gironès Descarrega ha dit...

El treball, ara més lleuger que abans, encara és més assumible amb una certa dosi d'optimisme; i en cap cas no cal esperar a finalitzar l'etapa laboral per intentar viure en plenitud.

Montse ha dit...

tanquem els ulls i descansem? (però només una estoneta, ep!) que cal fer molta feina, encara!!!

Olga Xirinacs ha dit...

Jordi Dorca, et vaig escriure un correu on et demanava adreça per passar-te, escanejada, la tonada de l'ocell de la pluja... No en sé res més.