*
Aquesta és una de les tres grues que el port ha preservat com a memòria històrica. Les actuals són enormes i poderoses, com exigeix un port modern de gran activitat.
Moltes vegades me les he mirat i he pensat que m’agradaria poder escriure dalt d’aquest recambró verd, això sí, amb connexió a Internet i aire condicionat. No per poder veure el mar, que ja el veig des de casa, sinó per sentir-me integrada als moviments portuaris de càrrega, descàrrega, tripulacions exòtiques, remolcadors, corbs marins, gavines, barques de pesca a la tarda amb el sol descendent...; i als trens interiors del carbó, sempre tan misteriosos, de xerrics lúgubres, que mai saps si porten algun cadàver sota la pila dels vagons que roden amb lentitud funeral.
Entre les 82 novel·les que tinc de Simenon, em semblava que n’hi havia una que descrivia una grua com part d’ambientació de la trama. M’he entretingut a fullejar-les totes i no l’he sabuda trobar. O l’he perdut o m’equivoco, però sempre he tingut present la grua. Una grua també és un ocell potent, de llarga volada. En tot cas, la grua és senyal de força.
*
Moltes vegades me les he mirat i he pensat que m’agradaria poder escriure dalt d’aquest recambró verd, això sí, amb connexió a Internet i aire condicionat. No per poder veure el mar, que ja el veig des de casa, sinó per sentir-me integrada als moviments portuaris de càrrega, descàrrega, tripulacions exòtiques, remolcadors, corbs marins, gavines, barques de pesca a la tarda amb el sol descendent...; i als trens interiors del carbó, sempre tan misteriosos, de xerrics lúgubres, que mai saps si porten algun cadàver sota la pila dels vagons que roden amb lentitud funeral.
Entre les 82 novel·les que tinc de Simenon, em semblava que n’hi havia una que descrivia una grua com part d’ambientació de la trama. M’he entretingut a fullejar-les totes i no l’he sabuda trobar. O l’he perdut o m’equivoco, però sempre he tingut present la grua. Una grua també és un ocell potent, de llarga volada. En tot cas, la grua és senyal de força.
*
*
*
Fotohtafia de Vicenç Roca.
3 comentaris:
Ja que va de grues, Olga, et recomane el poemari d'Elies Barberà "Allà on les grues nien" (Edicions 62, 2009), tot i que en aquest cas les connotacions són més negatives.
sempre m'han fascinat els ports, els contenidors amuntegats, els trens plens de grafits, les grues talment dinosaures. La idea del viatge, de gent diferent i exòtica, amb vides tèrboles. Poder estar dalt de tot de la cabina és també un dels meus somnis, una mica com allò que imaginava amb el meu germà quan jugàvem de petits :)
Entre les grues meàniques que aixequen per i les altres grues -els ocells-, emdecanto per l'esbeltesa dels poderosos animals.
Publica un comentari a l'entrada