HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS ( I TOREROS ) 12


*
Acabo el mes amb l’última que ens han fet Ostixec i el seu cosí Billuf. Els llamàntols són una gran família que s’ajuda sempre que cal. Billuf viu en una peixera al restaurant del costat de casa.

Arribava jo d’una llarga i exhaustiva sessió del Senat Tarragoní, on havíem debatut el famós cas de la Vegueria que tants mals de ventre causa al territori, i em trobo estirat al sofà de casa un torero ple de mossegades, a qui el meu home curava i tranquil·litzava. Ens va dir que ell era Marianillo Montillánez Tejeriña, el Orejón, i que s’havia vist atacat per dos monstres cuirassats que el destrossaven i l’arrossegaven sense que es pogués defensar.

Unes telefonades discretes em van informar que l’home era de Navamorcuende i tenia el lletgíssim costum de tallar les orelles dels toros i de tothom que se li posava per davant. No vaig dir que l’individu era a casa perquè, com que feia la tempesta perfecta que havien predit, no hi havia ningú als carrers per testimoni.
Marianillo, que no sabia què coi era un llamàntol, tenia les orelles fetes una piltrafa perquè Ostixec i Billuf, amb ràbia concentrada, miraven d’arrencar-les-hi. Els vaig retirar com vaig poder cap a la cuina oferint-los caviar i salmó fumat a canvi de les orelles del torero. Marianillo, confortat per la cura, ens va deixar totes les orelles que portava penjades a manera de petxines de pelegrí, jurant que mai més en tallaria cap. “¿Ni de toro?”, ens vam estranyar. “Home, de toro... però no pateixin, que no m’acostaré a aquesta plaça. ¿Vostès saben si a Reus...?”
*
*
*
Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS ( I TOREROS )-11


*

Tenim un antic estable empedrat al pati del darrere de casa, de quan hi havia cotxes de cavalls. Els cavalls van desaparèixer i el cotxe el vam vendre fa anys a un col·leccionista dels Pallaresos.

Últimament hem decidit arreglar l’estable, deixant les bigues vistes, i fer-ne un museu per als trastos que ens va portant Ostixec. Pensem que així almenys podrem obtenir alguns calés si obrim la sala als turistes. Perquè n’hi ha per llogar-hi cadires. L’última expedició d’Ostixec per les places on encara es toreja ha estat aquest home que ha arribat fet una pelleringa. En aquest cas, el nostre llamàntol Ostixec ha demanat la col·laboració d’un seu parent que es diu Billuf, perquè la presa era massa pesant per a ell sol.

Pel que hem pogut deduir entre gemecs, es tracta del torero Tartufinho Macarone l’Sfigato, natural de Palermo, que s’havia deixat caure, en el sentit literal de la paraula, en una plaça hostil. És a dir, els antitaurins l’havien apedregat perquè a més anava vestit amb faldilleta de seda verda.
*
*
*
Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS (I TOREROS) - 10


*

Encara no sabem en quin embolic es va ficar el nostre llamàntol Ostixec. Ja feia potser un mes que l’havíem perdut, cosa estranya perquè té molt sentit de l’orientació i es troba bé a casa. “Potser hiverna en algun racó”, vam pensar. Un dia que fèiem la migdiada es va sentir una remor com el cruixir fustes velles i alhora uns laments apagats com el rosari que diu una jaia. Vam saltar dels sofàs pensant que entraven lladres.

Aquest és el quadre que van veure els nostres ulls: a la porta de casa hi havia Ostixec ple de pols, que arrossegava una andròmina indescriptible, gran i de moviments espasmòdics. Quan Ostixec va deixar anar el parrac, vam poder observar que allò tenia mig cos de torero, un braç amb pota de toro i l’altre amb mitja i sabatilla, amb la ‘montera’ posada i un esquinçall de capot a mig cos. La meitat inferior es devia haver perdut pel camí. “Ai, mare, ara aquest home semblarà aquell tolit d’Espriu, que baixava les escales de Montserrat en cadira de rodes i es va fotre de lloros...”, vam exclamar, imaginant-nos tota la feinada que ens portaria.

En resum, Ostixec havia arrossegat Escolástico Zaldívar Cienfuegos, el Mostachón, des de la remota Alcubilla del Marqués. Pel camí, el torero s’havia fet vell, o potser ja ho era quan torejava, i presentava la pell castigada i els ulls esmorteïts, de funeral. “Coooño, coooño, cooooño...” sols encertava a dir l’home, feblement. Mentre ens refèiem, Ostixec ja s’havia cruspit el seu pinso i es repassava la closca amb oli d’anxoves.
*
*
*
Collage d'OX.

LA PELL DE BRAU - HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS


*
El nostre llamàntol Ostixec s’ha volgut afegir als homenatges que aquest any els Pitoperumes(*) nacionals rendeixen a l’escriptor Salvador Espriu. Ja sabeu que Ostixec és un llamàntol lletraferit.

Fa temps li vam notar una certa afecció als toreros, però quan va saber que eren uns sàdics torturadors, els va agafar la mateixa tírria que els tenim nosaltres. Aclarit això, ara ens trobem que Ostixec ataca els toreros, i a vegades l’hem de rescatar de situacions compromeses.

Fa dos dies el vam trobar aferrat a Edgarcinho Moscoso Apellániz, el Cigalilla. Edgarcinho portava clavada al cap una banya de toro que havia tallat la seva xicota María Dolores la Navajera. Però amb el torero seguia el toro i tot, i Ostixec no podia estirar aquell pes. Per poc no hi deixa les mordasses. Llavors va optar per passejar-s’hi.

Ens va explicar que volia tocar La Pell de Brau, llegida a casa. Deia que la pell li va semblar dura, banyuda, rabiosa, bel·licosa i propensa a envestir tot el que se li posava per davant, sobretot si era un drap de quatre barres.
...
(*) Pitoperume: nom d’un personatge d’Espriu.
*
*
Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS (I TOREROS) -7-


*

Diari de bord.
Naveguem tranquil·lament per les costes de Madeira amb el nostre bot, el “Fart de fesols”, quan detectem un gran moviment d’aigües i turbulències de fang que s’obren pas amb força com a conseqüència d’un diluvi, universal en aquest cas, ja que afecta i sembla que arrasa tota l’illa.

Com més sorpresos estem i sense reacció davant del fenomen, salta el nostre llamàntol, Ostixec, i es capbussa una bona estona. No es perd mai perquè té bones antenes i un sentit de l’orientació afinadíssim, però temem que l’allau de fang, pedres i objectes de tota mena el pugui desviar del “Fart de fesols”.

Llavors observem un remolí i veiem com Ostixec estira un objecte estrany. Llencem el salvavides, l’hissem i traiem Ostixec, que aferra amb la mordassa un personatge informe. Quan és a bord ens adonem que es tracta d’un torero, mig estabornit, sense sabatilles però encara amb la ‘montera’ posada. L’emboliquem amb una manta perquè es refaci i donem una ració extra de fesols a Ostixec, per la seva acció de salvament.

L’home reacciona i es beu gairebé una ampolla sencera de madeira. Ens explica que es diu Pepinho das Virtudes Osorio, alias Descalcinho da Rua, perquè sempre toreja descalç. Ha nascut a Funchal, com altres esportistes famosos i, coses del destí, com que no duia calçat va relliscar amb pluja i fang fins caure directe a l’aigua, perquè ja se sap que l’illa és cònica, volcànica, i allà no hi ha cosa que s’aguanti dreta. Es senya tres vegades i ens demana si tindríem la bondat de deixar-lo a Cadis, on té prevista una ‘corrida’. ¿Per a quan?, li preguntem alarmats. Per al mes d’agost, respon. Ah, respirem alleujats. Calculem que el “Fart de fesols” pot ben bé arribar al juny a la badia de Cadis. Això ho transmetem des de bord, per a tranquil·litat dels que recompten les víctimes il·lustres.
*
*
*
Collage d'OX

INUNDACIÓ


*

Com que al sud de la península plou tant i es deborden rius i pantans, alguns toreros s’han vist amb l’aigua al coll, com aquest, Onésimo Antunes da Costa, que mentre recollia l’orella i saludava l’afició, va acabar asfixiat per un peixarro de llargària considerable. Diu el diari que més tard es va organitzar una paella d’orella i peix i que en van menjar quaranta voluntaris que patrullaven en llanxes de salvament.
*
*
*
Collage d'OX.

MÀSCARA BLAVA


*
Plou amb calma quan dinem amb un grup familiar al Baix Camp. La suavitat dels llums i la finesa del menjar acompanya l’interior càlid, on s’opina sobre temes diversos per sobre del cristall de les copes. Ens posem al dia: fets nous, separacions, política de partits i records que guardem els més grans perquè els petits no oblidin les arrels. Comentava Ramon Solsona al diari que per poder explicar el tema de les vaques grasses i les vaques magres es va haver de remuntar a la història dels fills de Jacob, perquè avui hem perdut totes les referències de la Història que ens ha acompanyat fins ara. La civilització es confon, avui, amb la negació. Però la Història és sencera, ens conté i és tossuda i, gràcies als forenses que divulguen els seus descobriments, per dissort es confirma que els pobles, i no pas els antics sinó els actuals, amaguen tots les seves fosses comunes, o sigui, l’altra banda de la Història, la dels assassinats polítics, els genocidis en massa, la barbàrie que no cessarà. D’Amèrica a Rússia, d’Orient a Occident. La màscara presenta els seus documents, però mai podrem saber la veritat.

Perquè ja algunes veus han començat a parlar de la guerra civil que es prepara aquí. Tenen dates, xifres, convençuts que tot esclatarà. Al menjador de llums amables ens ve una esgarrifança. Sembla que hi ha gent que en té ganes, de guerra. A aquest punt arriba l’odi. La màscara elegant es befa de tots nosaltres: al darrere hi ha la part podrida de la Història.
*
*
*
Collage d'OX

LA SENYORA


*
Aquesta dama que rep la llum gastada del dia quan declina la vaig trobar en un catàleg de subhastes dels que em dóna el meu cunyat antiquari perquè jo els retalli. Al catàleg, de paper setinat i consistent, hi diu que és anònima. El seu nom es va perdre, però no la seva mirada. És pintada per Fernando Álvarez de Sotomayor ( 1875-1960), un gallec a Madrid que es va mantenir en un acurat classicisme amb profunditats translúcides capaces de retratar també l’ànima.

Les nostres mirades van coincidir, la d’ella amb un mig somriure entre majestàtic i condescendent però predisposat a escoltar la confidència. La meva, interrogant: ¿qui eres, senyora meva, que no conserves ni el nom però sí el posat d’intel·ligent refinada? T’has fet gran, però jo ara he depassat l’edat que tenies quan et va pintar Fernando. T’has conservat en aquell punt de maduresa entre albercoc i topazi, llum de seda sense estridències, en tarda calma i conversa plàcida, jo li anava dient. ¿Veus?, ara et busco un entorn que no sé si t’agradaria, però estic muntant precisament una col·lecció que en dic “últimes llums”. Desconec si vas viure molt més aquest temps acariciant que et retrata, però noto que entens prou bé la meva intenció. Ets a l’interior amable, i la claror de d’un crepuscle encès com les ales d’un àngel flamíger ja en retirada fa que els teus ulls resultin benignes, pacients. M’agrada contemplar-te, retall de paper enganxat amb mans maldestres. No tindria prou diners per comprar el teu retrat a la subhasta, però ja ho veus, igual que jo, et fas menuda i perds la identitat. Un dia, per a tu també hi va haver una última llum, com hi serà per a mi, i potser després podré saber el teu nom.
*
*
*
Collage d'OX, basat en un retrat de F. Álvarez de Sotomayor.

LA LLET D'UNS I D'ALTRES


*

Algunes vegades he fet constar que l’evangeli conté gairebé tots els exemples pràctics de la vida de cada dia, i això sense entrar en qüestió religiosa ni doctrinal. O sigui que se’n poden extreure dites apropiades pels moments que anem vivint.

Ara que revisito Castelao amb les seves denúncies socials, puc aplicar el que va respondre Jesús a qui es queixava d’una despesa inútil perquè una de les seves amigues li abocava el caríssim perfum de nard als peus; ho va justificar així: “Els pobres sempre els tindreu amb vosaltres, però a mi no.” Certíssim. Els pobres sempre seran amb nosaltres. I se’ls castiga més que als rics. Mentre desnonen pobra gent cada dia, o els cau la casa a sobre per misèria, avui llegim als diaris que als “nostres” poderosos se’ls rebaixa de manera vergonyosa la sanció econòmica que se’ls havia imposat. No entra en cap previsió profètica, econòmica o política que els pobres hagin de desaparèixer de la capa de la Terra. ¿De què s’alimenta el nadó de Castelao del dibuix d’avui? De la sang de la pobra de sa mare.
*
*
*
Làmina de Castelao per al llibre "Nós". Diu : "No és llet el que mama el minyó; és sang."

EL PES DE LA LLEI


*
Que la llei cau amb tot el seu pes sobre els més pobres i necessitats, no cal que ens ho expliquin perquè ja ho sabem. Que els poderosos l’esquiven, tampoc cal que ens ho diguin: ho veiem cada dia. Que hi ha tantes mesures com jutges, ho comprovem a cada pas. Tothom podria exposar els exemples que coneix.

Hi ha països o territoris sense llei, o amb la llei del més fort. Hi ha altres països amb lleis, però no iguals per a tots els seus habitants. I si els habitants són iguals teòricament, resulta que segons els territoris on viuen, dins del mateix país, no són tractats amb la justícia necessària. Hi ha el que se’n diu injustícies històriques.

En fi, la conclusió de Castelao és aquesta: “Com pesa, la llei, i com fereix.” Als uns més que als altres.
*
*
*
Làmina de Castelao per a l'àlbum "Nós".

A TARRAGONA, NI LLET NI OUS


*

L’Institut Marqués ha elaborat un estudi on s’analitza la qualitat del semen en distintes ciutats d’Espanya, entre les quals, Tarragona. La Directora del Servei d’Esterilitat de l’Institut Marqués, doctora Marisa López-Tejón, en una entrevista, afirma que el semen dels tarragonins no té una qualitat òptima, efecte que es produeix ja en l’embaràs de la mare. “Hi ha diferències molt importants entre les distintes regions i, dins de Catalunya, la pitjor és Tarragona.” “És el resultat de la contaminació de la indústria química (...) Els que estan pitjor són els fills de les dones que viuen en un entorn industrialitzat.”

“D’aquí poc temps presentarem l’estudi de com afecta la industrialització a la llet materna, perquè els agents tòxics es concentren al greix, i és cosa tremenda que fins ara es desconeixia. A les zones industrialitzades, on la qualitat del semen és pitjor, existeix una relació directa entre el càncer de testicles i les malformacions genitals. També se suposa que tot està relacionat amb el càncer de mama i amb la retirada de la regla cada vegada més aviat.” La doctora López-Tejón conclou: “És el preu de la industrialització.” Extret de Diari de Tarragona, dimarts, 16 de febrer del 2010.

Informes semblants els havíem tingut des de fa anys, en comptagotes i en silenci, però les investigacions i la precisió tècnica, malauradament, corroboren el que ja sabem i volem ignorar. Vivim en zona industrial química. ¿Som motiu d’enveja o de compassió? No m’ho prenc amb ironia, com podria semblar pel títol. Perquè ni un títol com aquest pot emmascarar la greu realitat, ni ho pretén.
*
*
*
P. P. Rubens (1577-1640) El rapte de les filles de Leucip.

FRACASSATS


*
El gallec Castelao (1886-1950) convindria que fos ensenyat a les escoles, divulgat als museus i après en catequesi. Pocs com ell, amb els seus escrits i dibuixos, han donat veu i cos als pobres.

“Fracassat de l’emigració”, fa el petit peu del dibuix. Pobres gallecs de Castelao, perquè ell es preocupava pels seus, els de terra i els de mar. Els gallecs explotats pels cacics. Els seus dibuixos són revulsius; les situacions dels pobres de la seva terra segurament altres regions també les podrien denunciar, però Castelao és sentiment profund i mestre en allò que expressa.

Fracassats de l’emigració. El fenomen el vivim ara, que mig món es busca la vida intentant accedir a l’altre mig. Però no fracassats de l’emigració solament. Aquest fracassat que veiem té un llit on posar els ossos mentre la dona o la mare ploren al fons amb el cap cot. Cada dia a televisió veiem els que han d’abandonar les seves cases també i ni llit els queda. Han perdut treball i diners. Emigrants i propis, tots germans en la mateixa misèria. ¿Qui són, actualment, els cacics que s’alimenten de la sang dels pobres, que dibuixava Castelao?
*
*
*
Làmina de Castelao, del llibre "Nós".

PALESTINA ...

*
“Alts càrrecs de l’Autoritat Nacional Palestina s’han apropiat de milers de milions de dòlars de les arques públiques procedents de les donacions internacionals” informa el diari Avui, entre altres notícies de corrupció que ja daten d’anys enrere, “quan el partit oficialista Fatah, desprestigiat per la corrupció, va perdre les eleccions legislatives palestines”, continua la informació. Les circumstàncies per les quals s’ha fet públic el que ja se sabia i es tolerava, són altament il·lustratives.

Donacions internacionals, ¿per a què? És ben clar que no hi pot haver transparència per incapacitat de control dels donants i, com a conseqüència, els governs corruptes, els que siguin, s’alimenten de la sang del seu poble.

Corrupció en diners i corrupció d’idees, que aquesta és una altra forma d’infectar les legítimes aspiracions d’un país. D’aquestes en pateix tothom. Aquí al nostre país també, l’experiència ens ho demostra cada dia. Els diners no arriben al poble: es queden a la butxaca de qui no els necessita. I els projectes tampoc: acaben al foc de l’estupidesa. Uns s’enriqueixen a gran escala, altres en la mesura que poden. La lluita pel poder no té altra finalitat.
*
*
*
Dibuix de Csatelao ( 1886-1950): "¿Aquest és el món que ha fet Déu?"

OUS I OUS

*
A l’hivern no hi ha res millor que fer l’amor vora el foc i amb un parell de llibres al costat perquè no et calgui alçar-te en una bona estona. Això sí, amb roba de llit abrigada per no refredar-se de mig cos mentre es destapa l’altre mig.

Els rituals d’aparellament japonesos resulten tan cerimoniosos com encendre els brasers en èpoques pretèrites. Les minyones preparaven els brasers de la casa amb la terregada que uns carregadors ferrenys de la carboneria dipositaven en sacs al rebost del pati quan arribava l’hivern. De bon matí, les noies posaven terregada en una llauna que s’escalfava al foc fins que era brasa. La brasa es distribuïa per tots els brasers, preparats en forma de con truncat per retenir la porció corresponent de carbó encès. Un cop havia pres, amb la paleta de metall es movia curosament el con a fi i efecte d’eixamplar el radi d’escalfor. Llavors ja es podien portar els brasers al despatx i a les taules camilla. De tant en tant calia remenar i apilar fins que el foc arribava al màxim grau d’escalfor.

Vam tenir una gallineta quica que s’amagava a la carbonera i ponia els ous sobre els sacs. Quan la trobàvem ja en tenia una niuada, però en no haver-hi gall la pobra Quiquiriquina, que així es deia, no veia mai realitzades les seves aspiracions maternals. I ara diré la conclusió polivalent que sempre repeteix Israel Clarà, excels editor i poeta: “és trist però és així”.
*
*
*
Collage d'OX.

DIES DE GLÒRIA, SENDERS DE GLÒRIA


*
Passa la rua. Vespre de llums i xivarri, petards i cossos vibrants. Sento la música des de casa, on sóc escrivint. Han vingut la família amb els petits i han marxat a veure les carrosses. Per un moment hi ha hagut a casa un terrabastall de cafè, joguines, galetes, màscares, disfresses, rialles i converses i després tot s’ha esvaït d’una revolada.

Llargues discussions inútils amb amics i família sobre la fallada llei electoral. La política ara està en arenes movedisses i el temps vola sobre una inestable llei de vegueries: camins de vergonya, senders de covards. Passo full. Virginia Woolf explica als seus diaris que comprava carn trinxada i que preparava el dinar i el sopar. La vida diària, entre llibres, impremta i passeigs vora el riu que la va veure morir, l’Ouse, on, explica el poeta William Cowper, havien tallat els pollancres que ell trobava a faltar.

Jo també he comprat carn trinxada i he fet pilota per demà dinar. Mentrestant, en aquesta casa que és rebost de tantes coses que s’abasta ella mateixa, consulto llibres, llegeixo els diaris, retallo els meus collages i ara prepararé el sopar per anar a veure alguna pel·lícula gravada a la tele. El conte d’abans d’anar a dormir. No vull dir l’antídot polític, perquè hi ha bones pel·lícules revulsives en aquest sentit, com la impressionant i ben treballada “Dies de glòria”, de Rachid Bouchareb, del 1995, que narra la perversitat flagrant dels francesos amb els algerians a la segona guerra. Cal no confondre amb la valuosa “Senders de glòria”, de Stranley Kubrik, del 1957. A més de les pel·lícules, també em miro alguns dels racons de companyia que brillen a casa segons la llum que els toca, de dia o de nit. Com aquest de la fotografia.
*
*
*
Foto d'OX. Racó de piano.

PARPELLES


*
“La tardor és un cànter de parpelles grogues als meus ulls esfullats per la cadència d’una sonata oblidada en hores d’infantesa.” Aquesta és una entrada del dia 10, del blog d’Helena Bonals UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA.

He associat el text a una inoblidable cançó de Barbara, “Doncs morir per morir”, amb un fragment que diu: “ M’imagino la mà que em clogui les parpelles / com he vist esfullar / les roses les més belles.” Ho cantava aquí Guillermina Motta.

“... als meus ulls esfullats...” m’ha fet pensar també en una preciosa ària de J. S. Bach per al llibre d’Anna Magdalena i que es titula “Anant amb tu”. La lletra fa: “Anant amb tu, jo afrontaria / la mort cruel, l’eterna pau. / Oh quin consol, quina alegria, / sentir el traspàs de l’agonia, / cloure mos ulls ta mà suau.”
Diuen que la mort no la sentirem, però no ens ho acabem de creure. Sense excepcions, ens pensem vius després del traspàs. És físicament impossible pensar-nos morts, feu-ne la prova. I llavors, amb una suau cadència, notarem el tacte lleu dels dits de qui ens tanqui els ulls, com qui lentament i amorosament esfulla les roses amb la recança d’alguna cosa que certament s’acaba. Si és amb rosa i amb tu, benvinguda sigui l’hora.
*
*
*
Collage d'OX. Sèrie ÚLTIMES LLUMS.

¿QUINA MÀSCARA EM POSARÉ?


*

Un dia de tres dosos. Dos i dos quatre i dos sis, sis dies per la Quaresma.

Quan fins i tot els violins es disfressen, ¿què no hem de fer nosaltres? Em posaré alguna de les meves màscares segons l’hora del dia: n’hi ha de plomes, n’hi ha de lluna veneciana i un antifaç de seda blanca brodat amb perles, per a qualsevol estat d’ànim.

És Carnaval. Tocaré al piano part del Carnaval de Schumann: l’apassionat “Chopin”, el “Vals Noble”... Hi va haver un temps que el pausat “Eusebius” va donar nom a un assaig de novel·la per Internet, que vaig suspendre per causes alienes a la meva voluntat. “Eusebius”, un dels pseudònims de Schumann quan volia fer suaus les seves crítiques musicals, és una peça tranquil·la, conciliadora, a l’inrevés de “Florestan”, el crític agut com un estilet. Ara bé, la “Marxa dels Aliats de David contra els Filisteus”, tan enardida i bel·licosa, és en realitat la proclamació i rebel·lia dels músics joves contra els “pares”, els acadèmics, els vells professors, com sempre ha estat i serà en totes les professions i famílies del món. Vet aquí el Carnaval com a reflex de la societat. Temps de transgressions però això sí, pautades i quan correspon. La rebel·lió seguirà la ruta marcada i es pensarà que és lliure.
*
*
*
Collage d'OX.

TORNARÀS ( J'ATTENDRAI)


*
Entre les inoblidables cançons que vaig sentir de petita i que m’han seguit tota la vida hi ha aquesta melodia trista que s’allarga en el temps com un vel que enllaça els dies. “T’esperaré” o “Tornaràs”, depèn de qui canta una lletra que a vegades canvia i se simplifica. “T’esperaré dia i nit; / esperaré que tornis, / t’esperaré, perquè l’ocell que marxa / torna al niu a buscar el que ha oblidat. / El temps passa i corre, / i batega tristament, durament, dins del meu cor.”

En diuen una cançó d’entreguerres. Vol dir llargues absències, esperes doloroses, un vapor de mirades tristes contingut a la soledat de les cambres. Mirades perdudes que travessen parets. Mirades fortes com l’amor que mai no es dóna per vençut, mai. Qui estima s’enganya; qui es deixa estimar no pateix l’oblit. Qui estima en l’absència es dessagna en un camp de batalla tan extens com la vida mateixa. Esperarà perquè creu en el retorn. I algú cantava la cançó a poc a poc, i jo era nena, el cel era lluny i fred però encara la sento; i quan l’escolto retorno a allò que intuïa.
*
*
Lletra la cançó: Dino Olivieri/Louis Poteret. Música: Nino Rastelli.
Collage d'OX.

LLENGUA RAQUÍTICA


*

“El raquitisme del llenguatge condemna a la mediocritat bona part de la literatura moderna.(...) En mans d’éssers menors o d’impostors, l’intent de fer un llenguatge nou es torna petit en la foscor i l’esterilitat.(...) L’instrument del que disposa l’escriptor modern (el llenguatge) es veu amenaçat per restriccions externes i per decadència interna. En el món d’allò que R. P. Blackmur en diu “el nou analfabetisme”, l’home per a qui resulta essencial el coneixement literari més alt, l’escriptor, es troba en una situació precària. (...) El llenguatge es venja d’aquells que el mutilen.” George Steiner. "Lenguaje y silencio". (Gedisa 2003)

No em canso de llegir els assaigs de Steiner sobre literatura. Estimo el llenguatge en la seva riquesa i profunditat i així l’he fet servir sempre; és com si un mestre corroborés la meva convicció i tinguéssim un amable col·loqui, la conversa que mai no es produeix si no és a través d’un llibre, perquè els col·legues, els meus contemporanis, no es mostren assequibles. És cert, com diu Steiner, que quan trobem un bon llibre, escrit per mà sàvia, tenim tendència a fer l’esforç de seguir-lo, de penetrar-hi, de comprendre’l. L’intuïm. L’escriptor ha parlat i dins nostre, en la mudesa, mesurem, assentim i potser somriem.
*
Però dissortadament la seva observació és certa: en poesia i en prosa la mediocritat ens para la mà com al carrer el mendicant. I a les pàgines literàries hi podem veure mans parades d’interessos editorials i d’amistat més que de justícia i de bon ofici, que hi són, però rarament. I continuo aprenent i somrient a l’ample espai marítim, com si d’allà m’hagués d’arribar la veu més plena i amable, simplement literària.

ENYORANÇA


*
A vegades ja ho porta la tarda, i algun matí també, però aquella última claror que ens crida des de l’horitzó marítim, o des del fons del carrer, o darrere la muntanya morada, és més pròpia de les hores quan minven. La tarda es desmaia i el dia perd força amb nosaltres. Les últimes llums, de biaix, fan brillar perillosament tot allò preciós que podia ser i ja no serà, escombrat per una empleada diligent junt amb els papers, les burilles i les fulles mullades de pluja. Alguna cosa es perd també en la mirada que s’allarga fins no sabem on: un desig inexpressat d’infinit, l’olor d’un fum de llenya antiga, les paraules que es van fondre i el cos que es fon amb elles. No hi fa res que hi hagi els llibres, la brusa de seda rosa i el cofre de les cartes. Només un llit còmode i adormir-se, adormir-s’hi per sempre.
*
*
*
Collage d'OX.

CÈSAR A TARRAGONA ?


*
Com bé diu Lleó Tolstoi a la primera pàgina del llibre “Resurrecció”, independent de les intrigues, ambicions i desgavells dels homes la natura fa el seu curs. Tolstoi, en una sola pàgina, descriu amb el seu nom els arbres, els ocells, el créixer de l’herba entre l’empedrat, les olors de les fàbriques i el color del dia. Precisa i preciosa lliçó per als aprenents de lletres.

Caminàvem ahir lentament pel Passeig Arqueològic, dit muralles, des d’on es domina tot el territori en magnífica vista semicircular. Parrupaven tórtores i coloms, grallaven les garces i xisclaven les gavines, més amunt. Llorers de glòria, xiprers de vigilància, tarongers solars.

Un guia explicava a un grup de visitants la procedència de la imponent figura de Cèsar en bronze; reproducció del Cèsar de Prima Porta, donada pel Govern de Roma a la ciutat de Tarragona, en homenatge a la Tarraco capital de la Hispania Citerior. Va ser portada l’any 1934, com consta a la inscripció. He pensat que si aquest fet es produís ara, obriria grans conflictes territorials, perquè de capital ja no volen que en siguem. ¿On l’haurien donada els romans? ¿A Reus o a Tarragona?
*
*
*
Fotografia del llibre "Paisatges de Tarragona" (Lunwerg 1995), de Joan Maria Pujals.

"SOLAMENTE UNA VEZ..."


*
Carta a Teresa, al vespre.

Una cara, una música. Miràvem “Últimas tardes con Teresa”. La meva joventut va ser tan diferent de la societat que descriu la pel·lícula com la nit i el dia. Però una cara i alguna cançó em van obrir els records. ¿Per què la música ha de tenir tant de poder evocador? Aquest entre altres poders que ara no vénen al cas.

Encara que les cançons no corresponien al temps de la meva vida que es posava alerta, les paraules ja les coneixia i m’expressaven bé. Servien, i sempre m’han servit, per remoure la memòria i estirar els sentiments a què les he associat. El sentiment es presentava primer vaporós i, si li permetia que es quedés, acabava per desplaçar el moment de la imatge i de la música (en aquest cas la pel·lícula); prenia el seu propi significat: s’hi sobreposava i em portava al temps arxivat, el que va ser real per a mi; diria que es desdoblava i es tornava poderós i dominant.

Això em passa perquè el moment evocat ja forma part del meu cos en el racó del cervell destinat a aquests arxius. Els arxius de la memòria no s’esgrogueeixen com el paper; no perden color com les fotografies o els vídeos; no es desgasten per l’ús; no s’extravien a causa dels trastorns de la vida, com l’objecte oblidat en una mudança. Almenys no encara per a mi. Ja ho veus, Teresa, la cançó remota d’una llunyana pel·lícula va exercir un poder impensat sobre la meva memòria.
*
*
*
Collage d'OX.

HISTÒRIES DE LLAMÀNTOLS -6-


*
El llamàntol de casa, que és molt llegit, volia saber per què li havíem triat aquell nom. Ens vam mirar mentre començàvem a riure, cosa que no li feia gaire gràcia, es notava pel seu fregament de mordasses.

“Ja sé que ve d’ajuntar dues paraules: hòstia i xec, però no veig que faci riure sinó tot el contrari, perquè la gent ho diu com un renec”, es va exclamar.

“No, home, no. Primer de tot et dèiem Ostixeic, ¿te’n recordes? Xec ho diuen aquí en el sentit d’amic, i xeic es diu més cap a les terres de l’Ebre. Però no ve pas d’això, el teu nom.” Llavors li vam baixar un volum que tenim dalt de tot de la llibreria.

“Té, llegeix, a veure si t’agrada el teu origen. És una novel·la de Leònidas Leònov que es diu “Els teixons” i parla de dos pobles de pagesos durant la revolució russa. T’agradarà perquè hi surten moltes patacades. Hi ha un paio que es diu Serguei Ostiféic, i aquest nom ens va agradar de seguida per a tu. Queda bé anar cridant per la casa: “¡Ostiféic, Ostiféic!”, que de seguida vam canviar per Ostixeic i finalment Ostixec, i això és tot. Com pots veure, el teu nom ve d’un bon autor rus, i n’has d’estar ben satisfet perquè aquella és una gran literatura. Au, té, llegeix.

Ostixec movia els negres ullets penetrants, com si no s’ho acabés de creure; com si ens en fotéssim, vaja. Però va començar a llegir i es va haver de rendir a l’evidència.
*
*
*
Collage d'OX.

MOROS A LA COSTA

*

“La provincia de Tarragona es, según expertos policiales, una de las áreas del sur de Europa con mayor reclutamiento de yihadistas en los últimos años. El Cuerpo Nacional de Policía considera que la provincia es un área con un alto reclutamiento de jóvenes para la Guerra Santa. Estas personas son captadas para ser enviadas como mártires a las zonas conflictivas de Irak, Afganistan y Argelia.(...)” Noticia publicada per Diari de Tarragona, 2 de febrer de 2010. Per no ferir susceptibilitats, ometo la ciutat amb major presència de yihadistes.

De la meva mare, castellana, vaig aprendre aquesta cançó que per cert té una melodia molt bonica, tipus havanera: “Yo no puedo ver los moritos, / úrria matraca con espingarda, / que matan los españoles / úrria matraca, tras de una zarza. // Yo no puedo ver los moritos / úrria matraca, que gasten jaique, / los zapatos en chinela, / úrria matraca, y la pierna al aire (...)” És del temps del general Prim.

De la meva àvia, catalana, vaig aprendre aquesta altra, amb aire de marxa: “A l’Àfrica, minyons, / a matar moros a matar moros. / A l’Àfrica, minyons, / a matar moros amb canons. / Si canons no n’hi ha, / escopetes, escopetes, / si canons no n’hi ha, / escopetes bé n’hi haurà.” Suposo que és del mateix temps que l’anterior.

Per si no en tenim prou amb les nuclears, la vegueria, les químiques, els llots tòxics de Flix a l’Ebre, apa, ara els màrtirs de la Guerra Santa. (Hi podeu afegir la paraulota, que jo ja l’he dita.)
*
*
Collage d'OX

LA CAPITAL SENSE NOM


*
Divendres passat, dia 29 de gener, des del Govern se’ns feia creure que l’Avantprojecte de Llei de Vegueries quedava de moment congelat fins que s’arribés als acords necessaris entre territoris. El conseller Ausàs visitava Tarragona i amb un somriure pressumptament cínic, declarava que “s’estava treballant per enllestir el text definitiu(...) i que les 5.044 al·legacions de Tarragona es tractaran com si fossin una de sola”. (?). Dimarts següent, dia 2 de febrer, ens cau al damunt la Llei ja aprovada i, segons la premsa, “in extremis”. Les al·legacions de Tarragona, a l’aigüera.

De les fins al moment quatre capitals catalanes, només tenen nom Lleida, Girona i Barcelona. Algunes veus retreuen de tant en tant que certs partits polítics eviten pronunciar o escriure “Catalunya” en els seus comunicats i programes. D’aquesta mateixa manera, fa uns quants anys que s’evita pronunciar o escriure el nom de “Tarragona” per part dels polítics. No de tots, només dels irresponsables.

Lleida, Girona i Barcelona tenen Universitat amb el seu nom. Tarragona no. Les mateixes capitals tenen estacions modernes amb el seu nom. Tarragona no. Aquestes tres poblacions tindran Vegueria amb el seu nom. Tarragona no. ¿Quina mà negra política ens vol esborrar del país? ¿És que existeix una enveja inconfessable de la nostra capitalitat, avalada per la Història des dels temps de la segona Roma? ¿Per què els polítics, sorgits del poble i mantinguts pel poble, trepitgen la seva veu? Tarragona, la primera capital en indústria i port, comptant les nuclears que abasten d’energia gran part del territori peninsular, sofreix la contaminació més alta i la falta de serveis i comunicacions també més alta del país. Hem arribat tan baix que fins i tot ens deixem prendre el nom. No sé si aquest Govern és capaç d’impartir justícia, però ahir ens va demostrar que no.
*
*
*
"El pecat original" 1509-1510. Miquel Àngel. Volta de la Capella Sixtina.

VAMPIRS A MONT-ROIG DEL CAMP



*

Avui seré a l’Institut Antoni Ballester, de Mont-roig del Camp. (Faig un parèntesi per dir que el Camp és el nom controvertit de la Vegueria que ahir ens van votar amb una pressa incendiària). Mont-roig és una vila amb atractius diversos: mironiana i amb una roca vermella que li dóna el nom.

Explicaré al jovent els temes de moda: vampirs i esperits. “El vol de Dràcula” (Casals) el vaig escriure el 1996 i Dràcula encara continua volant per les muntanyes de Mont-ral. Com que Mont-ral és terreny càrstic, foradat de coves i avencs, algun dels grans vampirs migratoris es va fer resident a la zona. Camí de la Font Fresca podreu trobar la tomba on s’allotja, amb una petita làpida de pedra indicativa. La vaig descobrir una tarda d’estiu, i algú l’ha anat a explorar. Cavaller de l’Orde del Drac –Dracula-, Vlad Tepes el Sanguinari o l’Empalador, és enterrat al monestir de Snagov, però amb el cap tallat, per si de cas. Diuen que el cap és a Turquia. Al s. XV dominava amb mà de ferro un preciós país que aconsello visitar. També s’han vist alguns vampirs sobrevolar la masia de Joan Miró, a Mont-roig, però s’ha d’estar molt atent per detectar-los.

Parlaré de les converses que mantenen els àngels de marbre de les tombes entre ells. Hi ha un noi que els pot escoltar i que es dedica amb èxit a gravar lletres a les làpides, un ofici excel·lent i precís. Aquest xicot ha gravat algunes làpides memorables que també es poden admirar a Mont-roig. És clar que entre làpides velles extretes d’antics cementiris hi ha els esperits negres, disgustats d’haver estat arrossegats fora del seu lloc de repòs, perquè els esperits sempre segueixen les làpides que els han estat destinades. Ho explico a “L’escrivent de làpides”(Edebé), que ara es troba només en la seva versió castellana. També parlarem d’amor, perquè l’amor, segons un vell tapís de la catedral de Tarragona, floreix per tot arreu, i a Mont-roig encara més.
*
*
*
Foto superior: Mausoleu dedicat a Vlad Tepes. Monestir de Snagov. Romania.
Foto inferior: Vista del monestir de Snagov. Romania.

CANDELERA


*

Avui és la Candelera. No en el seu sentit de purificació de mares recents. La dona, per part de l’Església, impura a causa del part: ¿s’ha retractat mai la jerarquia, que va imposar aquest estigma?

Sí, en canvi, Candelera en el seu sentit d’il·luminació: la dona que pot donar a llum. La dona que aclareix el pensament i les idees. Sí la dona amb una visió lúcida de la vida, amb intel·ligència pràctica del dia a dia i dels projectes. La dona, no pas en l’altra aberració de l’Església, que la creu “esca de pecat”, sense retractar-se tampoc, perquè la dirigeixen els mascles i ella es mostra submisa: ‘devoto femineo sexu’. La dona, que podria aconseguir un món més just si els seus fills mascles no juguessin, també, a la guerra.

Candelera sense memòria perquè som laics i la història dels pobles ja és oblidada, com les arrels i els costums. Som ara i prou. Potser els jaios ens recorden el refrany: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu.” Plora i riu, com l’altra dita: “Plorant i rient es fa la gent.” I no hi ha res més fora d’això.
*
*
*
Collage d'OX.

"DE CAP O DE CUA..."



*
“El febrer, de cap o de cua l’ha de fer”, diu la saviesa popular. Es refereix al temps i jo a la política. No sé quina serà la cua, però el cap resulta d’allò més enverinat, desbaratat i miseriós pel país. Els uns, amb una supèrbia desmesurada; els altres, amb una desbandada com cagalló en sèquia; els de més cap aquí, el caos fangós total en tempestes internes; els de més enllà, debatent-se en l’ambigüitat de les aigües oportunes. Tots plegats, girats i rebatuts en remolins d’imprecises declaracions i contradeclaracions. El votant, si en queda algun, ofegat en un mar de dubtes. Això si és incaut i s’avé a quedar-se amb l’aigua al coll.

Ara com ara, no hi ha polítics capaços d’engrescar un poble que els voti. Amb aquesta incapacitat total, el millor és que es tanqui cadascú a casa seva a escriure poesia, la més trepitjada, invisible, pobra i menysvalorada de les arts per part d’un país que volia ser, dècades enrere, culte, lliure, ric i net. Com argumentava jo fa pocs dies, totes les nostres esperances socials (també les literàries) s’han fet miques als despatxos dels polítics.
*
*
*
Imatge 1- Portada de "Stoc de coc", una aventura de Tintin.
Imatge 2- Il·lustració de Gustau Doré per a la "Balada del vell mariner", de Coleridge.