*
Responc la pregunta –literal- d’una amable lectora: “¿Què sentiu els escriptors “de veritat” quan veieu un llibre com els de Coelho o Mejide?”
1- Si ens el regalen, que no és el cas perquè família i amics ens coneixem prou, el deixem en un banc de la Rambla.
2- Sentim el que la moral catòlica que ens van ensenyar en deia, a manera d’eufemisme, “emulación”, que clar i català vol dir el pecadot d’enveja per l’èxit que obtenen a costa d’un potent suport editorial.
3 – Pensem que hi ha molts espavilats al món, i que almenys estan alfabetitzats, que ja és prou.
4 – Ens esbravem amb els íntims per les injustícies distributives: llistes de vendes, qualificacions numerades, partidisme execrable de pseudo-crítics i periodistes ‘del cor’ que comenten allò que no entenen i el que brilla i els enlluerna.
5 – Demanem auxili als propis recursos interns i rellegim els llibres fonamentals de la nostra biblioteca que ens van fer els escriptors que som.
6 – Comprem allò que l’instint o que un comentarista honest, que n’hi ha, ens recomanen.
7 – Quan trobem una obra notable ( no sublim, com deia ahir un articulista idolatrant un autor) cometem un altre pecat, que és el de luxúria literària. Voldríem que aquella exaltació no s’acabés mai. El bon ofici sap on hi ha moments i llibres feliços.
8 – Escrivim allò que ens dicta la intel·ligència, perquè pel llarg camí superem aquella enveja que deia, ens hem tornat magnífics i som allà on érem, que és el lloc de l’escriptor de veritat.
*
Responc la pregunta –literal- d’una amable lectora: “¿Què sentiu els escriptors “de veritat” quan veieu un llibre com els de Coelho o Mejide?”
1- Si ens el regalen, que no és el cas perquè família i amics ens coneixem prou, el deixem en un banc de la Rambla.
2- Sentim el que la moral catòlica que ens van ensenyar en deia, a manera d’eufemisme, “emulación”, que clar i català vol dir el pecadot d’enveja per l’èxit que obtenen a costa d’un potent suport editorial.
3 – Pensem que hi ha molts espavilats al món, i que almenys estan alfabetitzats, que ja és prou.
4 – Ens esbravem amb els íntims per les injustícies distributives: llistes de vendes, qualificacions numerades, partidisme execrable de pseudo-crítics i periodistes ‘del cor’ que comenten allò que no entenen i el que brilla i els enlluerna.
5 – Demanem auxili als propis recursos interns i rellegim els llibres fonamentals de la nostra biblioteca que ens van fer els escriptors que som.
6 – Comprem allò que l’instint o que un comentarista honest, que n’hi ha, ens recomanen.
7 – Quan trobem una obra notable ( no sublim, com deia ahir un articulista idolatrant un autor) cometem un altre pecat, que és el de luxúria literària. Voldríem que aquella exaltació no s’acabés mai. El bon ofici sap on hi ha moments i llibres feliços.
8 – Escrivim allò que ens dicta la intel·ligència, perquè pel llarg camí superem aquella enveja que deia, ens hem tornat magnífics i som allà on érem, que és el lloc de l’escriptor de veritat.
*
*
*
Collage d'OX.
4 comentaris:
Els escriptors que ens autodenominem del terròs escrivim amb l’ànim que el major nombre de persones llegeixin els nostres llibres, ja que pensem que tenim alguna cosa a transmetre; amb tot, ens conformem a veure publicades les nostres obres i que ens llegeixin els amics i els familiars.
En el sector d’autors bons i consagrats faria falta un reconeixement proporcional al talent de l’autor i als mèrits de cada obra; malauradament, en aquest apartat hi intervenen agents de tota mena, alguns dels quals es regeixen amb criteris poc objectius i mercantilistes, que no literaris.
I no fa falta ser astròleg per entendre certs èxits, per bé que no s’entenen alguns oblits que clamen al cel.
I què penseu, Olga, els escriptors de veritat, quan quatre sonats com jo escrivim allò que pensem i ens atrevim a publicar-ho als quatre vents a través d'aquest beneït mitjà que ve a ser la xarxa?
Jo peco d'enveja sovint, ai, quin món tan injust...
Ja seria hora que algú impulsés iniciatives potents que protegissin els escriptors amb autèntica vocació literària. Vendre llibres està molt bé però la promoció de la cultura (no la "cultureta") és vital per a la supervivència de la identitat col·lectiva. L'afany de lucre ho mata tot.
Publica un comentari a l'entrada