CREACIÓ


*
Força anys enrere, quan escrivia en una altra habitació orientada al sud, mirava la gent com pujaven des de l’estació i pensava que m’agradaria que una tarda pugés un poeta per enraonar una estona. Era una figura retòrica.

La soledat de l’escriptor és certa. No perquè no tingui bona companyia ni amistats, que les té, sinó perquè no té (o no troba) interlocutors. Gent amb els mateixos interessos amb qui, de tant en tant, pugui mantenir una conversa profunda i confiada. Marguerite Yourcenar va escriure “El temps, aquest gran escultor”. Ho transformo així: el temps, aquest gran separador. La pressa, el desinterès, el menyspreu per l’obra de l’altre, fan una muralla insalvable. Recintes on he intentat accedir però d’on m’he sentit exclosa.

Han passat els anys i, amb goig, he vist com alguns poetes pujaven les escales de l’estació i entraven a casa per conversar. Aquella figura pensada es convertia en real. Sense pressa, atents ells i jo davant d’un cafè quan la tarda es dilueix. Amb algun altre, a causa de la distància, mantenim llargues i substancioses converses telefòniques. I, molt enrere en el temps, es va formar un grup reduït de poetes que ens trobem a casa per sopar, ara ja molt de tard en tard. Tot ajuda, però la creació és solitària, només cal repassar el Gènesi.
*
*
*
Collage d'O.X.

7 comentaris:

l'agutzil de Rocaura ha dit...

A Rocaura, hi han hagut persones que per diverses raons (o sense) m'han girat la cara o em fan un posat seriós. No m'hi amoïno, just perquè no em té qui no em mereix.
Tanmateix, quan sigui el moment jo les enterraré amb la millor deferència.

Clidice ha dit...

aquell interlocutor desitjat és molt difícil de trobar, els escriptors perquè treballeu tancats, els que no en som, alguns, perquè veiem com la gent mou la boca i no acabem d'entendre ben bé allò que ens diuen. En tot cas, potser, només potser, la Xarxa ha mitigat una mica els nostres desencisos, els dels no escriptors. Els vostres, ves a saber! :)

Montse ha dit...

I els que et llegíem en silenci (silenci per tu) perquè no podíem ni somniar que un dia podríem dir-te el molt que t'admirem en viu i en directe (virtual, però viu i directe) què, eh? eh? eh? que no té mèrit?

això si: no som poetes (bé, jo no ho sóc)
Una abraçada pujant les escales de l'estació virtual

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Subtil divinització de l'art d'escriure.
Sobre el menyspreu per l'obra de l'altre/a, en aquest país dissortadament en sabem molt, d'això.
Una abraçada cordial.

Emetorr1714 ha dit...

Tú Olga, treballes sola, peró saps que ho fas per algú. Es més fotut quan ho fas acompanyat i no saps ni perqué ni perquí ho fas.

Salut i feina

Olga Xirinacs ha dit...

¿Com puc agrair la vostra companyia i les vostres respostes? Només amb el començament del sonet XV de Shakespeare, memorable, una mica retocat:

"¿Amb un dia d'estiu podria comparar-vos? / Més temperats sou tots, i molt més bells (...)"

Gràcies,

Olga

Manel Aljama ha dit...

Olga, tens raó, però també hi ha moments en els quals tu mateixa vols estar sola. El que passa de vegades, és que no sempre estem acompanyats quan volem, ni gaudim de tranquil·litat quan ens dóna la gana.
Amb les biblioteques públiques s'han recuperat els grups de lectura, i, aquest bloc és també, en certa manera una mena de taula rodona si vols que no té immediatesa però que manté un diàleg.

Manel