GÀRGOLES


Plou. Sortim a escoltar i admirar les gàrgoles de la catedral. Des de remotes torres, des d’altes cúpules sobre els cimboris, lliscant per vitralls i columnates, l’aigua baixa seguint estructures verticals marcades a la pedra, que la condueixen a la boca d’un drac, d’un lleó, d’una cara grotesca, des d’on es vessa al carrer sobre el meu paraigües.

De l’aigua diu el poeta francès Francis Ponge (1899-1988) al seu interessantíssim llibre El partit pres de les coses : “És blanca i brillant, informe i fresca, passiva i obstinada en el seu únic vici, la gravetat, disposant de mitjans excepcionals per satisfer aquest vici: contornejar, foradar, erosionar, filtrar.”

La remor de la pluja a les gàrgoles sol passar inadvertida, però és un so que els contemplatius agraïm. I una visió insòlita, perquè es produeix rares vegades. És una veu fugaç que ve d’èpoques remotes i de núvols alimentats des de l’inici dels temps per les mateixes aigües. La gàrgola és un regal d’arquitectes i artesans medievals; una fantasia en pedra, no pas en sèrie, per al goig dels observadors.

*

Gàrgola de la catedral de Tarragona.

1 comentari:

Israel Clarà (La figa del Papiol) ha dit...

M'ha agradat molt el teu post d'avui sobre les gàrgoles, estimada Olga, perquè un dels llibres de poemes recents que més m'agraden és «Le cri de la gargouille», de l'exprimer ministre francès Dominique de Villepin. Tema recurrent en poetes i artistes diversos, la gàrgola sol representar en el nostre imaginari els temors que ens assetgen l'ànima, la nostra por a la fredor lapidària de la mort, com ho expressa el poeta Antoni Casals i Pascual en el seu darrer llibre, «La mirada de la gàrgola», publicat a la nostra editorial. Un petó ben fort!