DESEMBRE


DESEMBRE
*
4-12-17
*
Avui és santa Bàrbara, quan a casa – Delegació de Unión Española de Explosivos- fèiem una festada amb amics del gremi, xampany, cants a taula... I a la família no eren pas creients, però la vida ja porta aquestes contradiccions i la mort dels anys joves.
No podem tornar enrere.
Ahir, al claustre, havien podat els rosers; de les roses sols en quedava algun pètal.
El fred i la tristor m’envoltaven com un halo gèlid.
Un pètal surava a l’estanyol petit. No era cap arca de Noè. Contemplació efímera de petites belleses.
Aquest ara és el camí. I les arrels i són. Amb l’esperança.

*

YELLOW SUBMARINE / GROC ÉS EL COLOR


YELLOW SUBMARINE/
GROC ÉS EL COLOR
*
2-12-17
*
Tots nosaltres, ara, vivim en un submarí groc, per cortesia dels amics Beatles, que ens l’han deixat mentre ens amenaci de mort l’article 155.
Grocs eren els colors que ens estimàvem, com ara: “Groc és el color del blat a l’estiu/ al matí quan surt el sol/ (...) el color millor de tots”. O el groc daurat del cabell de l’estimada.
Però, ENS HAN PRES EL GROC, i ens han privat del sol. Maleïts siguin.
Mentrestant, ¿per què no anem cantant aquestes peces tan boniques?
Va, a tota veu: “TOTS VIVIM EN UN SUBMARÍ QUE ÉS GROC, SUBMARÍ QUE ÉS GROC...”
i
GROC ÉS EL COLOR DEL BLAT A L’ESTIU/ AL MATÍ QUAN SURT EL SOL... (...) EL COLOR MILLOR DE TOTS.
*
submarí: blog Penya Bogarde

Cançó colors: Donovan / Internet

CEBALLONET MEU...

CEBALLONET MEU...
*
20-11-17
*
Quina tendresa, quan vaig saber que a l’estimat president Carles Puigdemont li deien Ceballonet... ¡I justament els russos!, que semblen d’una parla més aviat abrupta. És clar que sempre han destacat molt en la lírica, però aquest diminutiu, que fa plorar i tot, estova el cor dels qui l’escolten.
Com estimo els russos, ara que ens hem agermanat tots en la ceba. Perquè nosaltres fa molts anys que sabem què és ser de la ceba. I els russos, ¿com és que també ho sabien? Quina intuïció més fina. Amb raó deien anys enrere que ells ho havien inventat tot. Es veu que sí, i que a més ho saben tot, gràcies en gran part als espies.
Però la van encertar de ple, ai, Ceballonet meu. Estem molt arrelats a la terra, sempre serem de la ceba, això no ens ho treu ningú. I els de la Meseta, Cospedal en comandament, queden com uns miserables ignorants, al costat dels catalans i dels russos, que ara estem a partir una ceba.
*

Imatge obtinguda a Internet. 

DIES DURS


DIES DURS
*
14-11-17
*
Dies durs de novembre,
d’espines i amenaces,
de presons, d’ignomínia,
d’odis i de venjances.

Encara trobo roses
als jardins estimats,
que us ofereixo, amics,
mentre anem esperant
una llum victoriosa.
*
Olga Xirinacs



PRIMERA LLUM

PRIMERA LLUM
*
6-11-17
*
Veure la primera llum és néixer a algun moment nou. Pot ser repetit, pot ser minúscul,
pot resultar grandiós, però mai no serà igual. Sempre, alguna cosa dins nostre haurà canviat, com canvia l’aigua del riu que baixa de la muntanya.
Un dia em vaig fixar en aquesta primera llum del retrat, un rectangle sense importància aparent, però que en aquell moment va ser nova.
Països enllà, sota un cel sever i una llum grisa, també s’ha produït una escletxa de claror inèdita. Una petita resplendor que, quan creixi la volta del dia, pot ser que porti esperança.
*

EL PRIMER SOL DE LA REPÚBLICA

EL PRIMER SOL DE LA REPÚBLICA
*
28-10-17
*
Aquí el teniu. Aquí la tenim. Sol o núvol, els carrers i les places prenen un aire diferent, nou, perquè també els nostres ulls es desperten a una realitat nova.
            “Un nou cel i una nova terra”, diu Joan a l’Apocalipsi (21,1). Si ens ho proposem, els que estimem la terra en podem fer un cel, tot és qüestió de voluntat.
            Sempre hi ha els que es mengen el pa de la nova terra i escupen a la taula: desagraïts i indignes. No estimen la terra on viuen. Nosaltres sí, i per això celebrem el primer sol, la primera paraula, el primer somriure d’aquesta esperada i estimada realitat que tantíssims han aconseguit amb molt d’esforç. Gràcies.
            *

DIFUNTS

DIFUNTS
*
24-10-17
*
S’acosta el dia de Difunts. Dins d’aquest univers difús que conté éssers sense figura ni resposta se’m fa molt estrany situar-hi el meu difunt enyorat: no pot ser tan lluny, no el vull saber perdut sense guia ni estrella, sense escalf ni carícia.
            Per això quan uns editors providents m’han fet arribar a les mans un llibre que no coneixia, els ho he agraït profundament: “Cinc meditacions sobre la mort. (Altrament dit sobre la vida)”. L’autor és François Cheng, nascut a Nanchang el 1929, resident a París des del 1948 i membre de l’Acadèmia Francesa. Els seus editors en català són Maite Muns Cabot i Salvador Borràs, d’Edicions l’Art de la Memòria. Cal dir que el seu catàleg és molt interessant per a qui agrada assaborir peces de paladar fi.
            Com que estic  fent un àlbum per a la meva mare, en trobar aquest poema de Cheng he pensat que el podria incloure en el collage de primera pàgina i alhora dedicar-lo al meu difunt recent. Aquesta curta lectura m’ha fet plorar i m’ha confortat alhora: memòria, observació, profunditat, vida. ¿Existeix, aquest Déu de la recordança?
            *